UNA POLÍTICA I UNA DOCTRINA

¿Quin diari, quin dels partits polítics afectes a Cata­lunya no ha establert, un dia o altre, els guanys obtinguts pel moviment, de l’Oda a la Pàtria ençà? El cofoia­ment ha fet, però, que alguns s’excedissin en establir el balanç, i, exaltada la imaginació, han arribat a confondre les cabanes amb castells i els parracs penjats dalt els pallers amb banderes de triomf. Em prenc la llibertat, en la diada commemorativa d’avui, de remarcar que, ara i per ara, i al cap de dos anys de pretesa revolució, Cata­lunya no s’ha recobrat encara espiritualment i que la fervor patriòtica necessària per a realitzar la «revolució de fons», això és, la Idea Catalana, per la qual (no us alarmeu, minyons de la darrera lleva literària) totes les coses han d’ésser instaurades en Catalunya, no lliga, per consentiment democràtic, els catalans d’avui en una aspi­ració comuna.
No sóc sol a compartir el criteri que el Catalanisme és, ultra una política, una doctrina. La seva «emoció» ini­cial, ¿no es deu, per ventura, a la fusió de ço que per­tany, moralment, a l’home, amb ço que volem que sigui la Pàtria? L’equivalència per substitució de: la creença, l’amor, la joia, la coneixença, l’esperança, l’afecció per la llibertat característiques del deler individual amb el deler col·lectiu que ha valorat el moviment, ha permès l’adhesió al Catalanisme dels més bells esperits del país a partir de l’alba de la Renaixença. El desencís actual de molts d’aquests idealistes, ¿no es deu precisament a l’error ra­dical dels governants d’avui d’haver-se desentès de les consignes morals que enfervoreixen en el comú?
Si admetem, doncs, aquesta interpretació del nostre moviment —a la qual deu tota la seva força— quan sen­tim debatre al voltant nostre si Aquest, Aquell o Aquell Altre «han traït», em costa d’abstenir-me de cridar a tot vent que tots o hem traït o hem omès. Des del punt de vista idealista, qualsevol mancament a l’ètica inclusa en el moviment és o una omissió o una deserció. Qui subor­dina la Pàtria al partit traeix; qui, a l’hora d’assentar els fonaments, ha predicat —i practicat— la desunió, sigui el que sigui el pretext, és deslleial. Deserta, i és infidel, el demagog; ha traït el qui ocupa llocs indeguts als escalafons democràtics, el qui cobra d’una corporació públi­ca per un càrrec que no exerceix.
El Catalanisme nat de la Renaixença deu la seva for­ça i el seu prestigi a la seva decisió moral. Crec, doncs, que l’esforç dels idealistes d’avui ha d’ésser d’endegar el retorn a aquesta noble dretura amb el fi de preparar les ments i les voluntats per a quan arribarà l’hora de la veritable revolució, en la qual, ho repetiré de nou, totes les coses de la pàtria seran instaurades en Catalunya, i pel Catalanisme en tant que adoctrina amb normes i precep­tes de convivència social i humana.

                               [La Publicitat, 24-VIII-1933]

VOTEU PER LA PÀTRIA

El 23 d’aquest mes s’escau el terç centenari de la nai­xença de Spinoza. ¿Recordeu com aquest filòsof es refe­reix als fonaments de l’Estat? «Ningú no pot dubtar que és molt més útil als homes de viure segons les lleis i les injuncions de la Raó. No hi ha ningú que no desitgi viure, tant com pugui, a l’abric del temor, i això és impossible mentre li és permès a cadascú de fer el que li plau i a la Raó no li són reconeguts més drets que a l’odi i a la còlera. Ningú, efectivament, no viu sense an­goixa entre les enemistats, els odis, la còlera i els enganys. No hi ha ningú, per tant, que no procuri d’esca­par-ne tant com li és possible.» D’ací que els homes hagin aspirat a unir-se en un cos i que hagin subordinat la força i la cobejança individuals al poder i a la voluntat de la Comunitat. A l’estat de Natura ha seguit l’estat de Raó. Al caprici individual, la solidaritat del major nom­bre per la llibertat col·lectiva, que és la fermança més segura de les llibertats individuals.

La comunitat dels catalans, al moment de posar a prova aquesta subordinació de les cobejances a la Raó simbolitzada per la Pàtria oberta i generosa, ¿contradirà la llei universal per a lliurar-se els seus components als odis, a les enemistats, a la còlera i als enganys que han de destrossar-la?

Puix que la realitat és avui, entre nosaltres, aquesta: la cobejança contra el bé comú; la Passió contra la Raó; l’Egoisme contra la Pàtria. Els drets de la persona, els drets de la col·lectivitat subordinats a la Facció; àdhuc les cobejances singulars sumades a favor de la cobejança mesquina. Els odis individuals que havien de subordinar-se per a l’establiment del Dret comú s’han unit par­cialment per atiar els fills de la Pàtria els uns contra els altres. I còleres, aversions i enemistats folles han es­tablert el Desordre quan tots volíem ésser solidaris de la gran Renaixença i germans lleials al moment precís de la gran Joia Nacional que els pobles només coneixen en moments comptats i memorables.

Hom ha atiat els patriotes contra els patriotes, els re­publicans contra els republicans, els catòlics contra els catòlics. Dins el clos mateix de la Pàtria! I com si no fóssim prou tots sols en aquestes baralles fratricides, mo­gudes no pas per la cobejança dels drets de la Comunitat, sinó per la del grup contra el grup i per la de tots ple­gats contra la Comunitat, han vingut hostes ponentins, falç o creu alçada, per a enardir-nos —enemics gola­fres!— en la pugna criminal.

Els patriotes... No fa gaires dies que des d’aquestes mateixes columnes en recordava el deure. No sé quants el compliran. Ni sé, en aquests moments, els milers de fidels amb què compta Catalunya. Però sé quants el com­pliran. Pocs, o molts, redimiran amb llur exemple l’abjecció dels altres.

Per al patriota, en el dia d’avui, memorable en la història de la nostra col·lectivitat, no hi ha més drets que els de Catalunya, que vol tots els seus fills solidaris en l’obra de la seva reconstrucció. Totes les ofuscacions han de subordinar-se als drets de la Pàtria, i els drets de l’individu han d’ésser reclamats davant totes les fac­cions per a posar-los al servei del Dret col·lectiu.

Per al ciutadà lleial de sempre, per al català d’ara i adés, per al qui ja gemia amb la Catalunya irredempta quan aquell, tal, posava l’espasa al servei del perjur, o aquell altre, tal, delatava els quatre folls juramentats per alliberar-la; per al vilatà humil que s’ha vist durant tren­ta anys bescantat i perseguit, perquè estimava la Terra, pels mateixos que ara en cobegen l’usdefruit; per al ca­talà que per damunt els interessos exclusius posa en aquests moments els de la Pàtria, només hi ha un deu­re: desobeir totes les veus per escoltar només la del cor i seguir els dictats de la seva consciència. Votar per la Unitat contra les faccions.

Això és: votar per la Pàtria.

                                 [La Publicitat, 20-XI-1932]

UNA LLENGUA I UNA CULTURA

Ho hem dit amb insistència: el Catalanisme, ultra ésser una política, és una cultura. Més encara: el Catala­nisme, en tant que moviment nacional destinat a realit­zar dins l’àrea geogràfica de les terres que parlen una mateixa llengua la Idea catalana, és més exactament interpretat quan la política desenvolupada pels seus re­presentants dins les corporacions oficials tendeix a iden­tificar-se amb la cultura.

Tot just constituïda la comunitat catalano-balear i llançat el «Manifest als Mallorquins» que tan bella res­posta ha merescut, rebíem de València, la noble capital del País Valencià, el programa oficial dels actes que tin­dran lloc en aquella regió amb motiu de celebrar-s’hi del 26 de juliol al 2 d’agost la quarta setmana cultural va­lenciana. Sota el signe de la nostra llengua, València, per la voluntat, pel patriotisme i amb el suport dels seus fills més assenyalats, s’incorpora al vast moviment cultu­ral que indica la presencia d’un nucli vital a totes les terres on es parla català. La comunitat espiritual que uneix les comarques del País Valencià, remarcada per «Proa», entitat organitzadora de la quarta setmana cultu­ral valenciana, és del tot compatible amb la comunitat cultural que uneix les diverses regions de la Pàtria, on la unitat de l’idioma ha fet possible la gran renaixença.

Ahir mateix, els metges i els biòlegs de llengua cata­lana es reunien a Perpinyà, la bella ciutat catalana ca­pital del Rosselló, per celebrar-hi llur novè congrés. De Barcelona, de València, de Mallorca, els nuclis de con­gressistes han estat prou importants per a fer més palesa aquella alta solidaritat. En una mateixa llengua, els met­ges i els biòlegs de les diverses contrades on aquella és parlada, estableixen una organització científica que a la Catalunya central ha tingut sempre els seus defensors més decidits. Remarquem que és un fill de València, el doctor Corachan, qui representa el govern català i que és en català que recorda, a Perpinyà, per a cloure el seu parlament d’obertura, el tríptic del plorat Bofill i Mates: «València és un perfum, Catalunya una cançó, i Mallorca una essència», i que diu: «El Rosselló és totes les coses a la vegada.»

Per tal com València, la Catalunya del Principat, el Rosselló i les Illes parlen una mateixa llengua, és possi­ble la naixença —o la renaixença— d’una cultura que fa solidàries aquestes terres. És damunt aquesta comunitat de llengua i de cultura que els temps esdevenidors, si tots sabem ésser fills de la Idea, veuran bastir una polí­tica que farà sòlida pels segles la magna comunitat na­cional de la qual som, ja nosaltres, súbdits devots i lleials.

Fer sensible aquesta idea —que és la Idea catalana­— als fills de totes les contrades que uneix el conreu d’una mateixa llengua, és, per ventura, una tasca urgent. Si els catalans, els primers en llur adhesió, saben alliberar-se de l’instint de discòrdia, permanent en aquells que no saben projectar la Pàtria en el futur, per subordinar-se en drets i en deures a la causa de la comunitat, als qui tenen fe en els destins de Catalunya, el més noble dels exemples.

[La Publicitat, 26-VI-1936]

 

AMB I PER LA LLENGUA

Un tòpic freqüent: «Catalunya, en l’ús integral de la seva llengua, hi perd.» Un altre tòpic: «L’ús de llur idio­ma propi és per als catalans una qüestió sentimental. Contra el sentiment d’un poble no hi ha raó que hi val­gui. Cal, doncs, etc., etc.» El primer d’aquests tòpics l’em­pren, per un igual, catalanòfobs i catalanòfils: el segon és emprat per aquests darrers per a justificar llurs sim­paties envers Catalunya quan després d’haver reconegut la superioritat del castellà sobre el català es complauen a reconèixer la nostra afecció per la llengua pròpia. Tòpics, però, tan rebregat, segons ara es diu, el primer com el segon. Tan infonamentat l’un com l’altre. Contraris a la realitat tots dos. No cal que ens referim al primer, perquè contra seu hi ha trenta anys de literatura excel­·lent o detestable, tant se val, però sempre justificada. És oportú, en canvi, de fixar-nos en el segon, perquè no so­lament se’n valen els enemics de Catalunya per a exterio­ritzar llurs simpaties, ans també nombre excessiu de ca­talans. En la mitja dotzena de mítings on, amb un corat­ge que temem que ens fallarà per sempre més, vam con­córrer en aquestes eleccions, tots els oradors (com han davallat en categoria aquests singulars personatges!) que van creure oportú de referir-se al dret dels catalans a usar en totum la llengua nacional es van valer del tòpic «sentimental». Darrerament, Reparaz pare, en un dels seus bells articles a «Crisol», també s’hi refereix.

Doncs bé: nosaltres, que pertanyem al grup dels que consideren el plet lingüístic com la més cabdal (i la més urgent a resoldre) de les reivindicacions catalanes, hem sacrificat, per la victòria de la llengua, múltiples activi­tats de l’esperit, hem figurat joiosament a l’estol anònim dels soldats de la llengua, hem perdut —i més d’un— ­la nostra carrera literària i àdhuc la professional per la mateixa causa. Però no ho hem fet per cap motivació sentimental.

Per a molts de nosaltres, partidaris de l’ús integral i exclusiu del català, adversaris del bilingüisme en tant que aquest suposa el reconeixement de l’existència d’una llen­gua oficial amb la qual cal alternar i no una simple llen­gua exterior, útil per a l’expansió comercial, el català no és una llengua més bella, ni més dolça, ni més aspra, ni més expressiva, ni més pintoresca, ni més antiga que les altres llengües de la llatinitat. I si té cap d’aquestes vir­tuts o d’aquestes imperfeccions no ho hem fet valer per a legitimar la nostra intransigència. El nostre deler pel recobrament total de llur llengua pels catalans és fisiolò­gic. En reclamem l’ús com un presoner el de les mans o dels peus endogalats, perquè ella i només ella repre­senta íntegrament la nostra llibertat. No ignorem que milers de catalans que cobreixen llur indigència patriò­tica amb himnes i banderetes barrades o tricolors refusen de col·laborar a l’obra del recobrament lingüístic. Llur farsa, però, no tardarà a ésser proclamada.

Qui ama Catalunya, qui ha comprès la vastitud del moviment catalanista (que no és cap instaurador, ara per ara, de política acadèmica decadent com la que propug­na el lerrouxisme a Madrid i aconsellen els rerassagats d’ací, sinó una dinàmica antiacadèmica, una política con­tra la politiqueta, un futurisme republicà contra el pas­satisme republicà d’Estat), ha de rebel·lar-se contra tot intent de mutilació lingüística. Qui dintre Catalunya pro­tegeix la premsa no catalana o qui dins les corporacions, ateneus, sindicats, etc., no defensa fins a la més ardida intransigència l’ús integral del català, manca a un deure elemental i traeix els destins de Catalunya.

Puix que —oh, com interpretà el nostre punt de vista més car!— allò que escriví ahir Diego Ruiz a «L’Opinió» és la més justa de les visions. Barcelona (llegiu Cata­lunya) ha d’ensorrar la unitat d’Espanya i ha d’intentar d’abatre la de Franca. Barcelona és el cap i casal d’un Estat futur els límits del qual desconeixem encara. I la força que l’empeny és, no en tinguem dubte, catalans de tots els estaments, de tots els partits, de totes les contrades, el verb.

[La Publicitat, 4-VII-1931]

QUATRE GRANS LLIBRES CATALANS

   Tots els qui segueixen atentament totes les accions i reaccions de la vida catalana s’hauran adonat d’aquest fenomen: la coincidència de la represa de l’ofensiva internacional dels vicaris del sindicalisme llibertari, que acull en les seves organitzacions els més indesitjables dels metecs, paral·lela a l’ofensiva antinacional del lerrouxisme inadaptat i dels blancs alfonsins afemellats, amb la represa del fervor patriota dels catalans lleials a la causa sagrada de Catalunya. Aquesta coincidència és palesa àdhuc en aquelles activitats espirituals menys perceptibles de la massa vel·leïtosa. Així, mentre la grolleria, la incivilitat i la barbàrie exòtica intenten ensenyorir-se de la ciutat, heus ací com, de l’estol de patriotes formats a l’època heroica del catalanisme i educats en les disciplines civils que instaurà l’insubstituït Prat de la Riba, és represa o, si us plau més, continuada, l’ampla, la generosa ofensiva cultural, que és una de les motivacions fonamentals del moviment català.

      D’aquesta ofensiva, en poc temps n’hem vist exemples magnífics: diaris nous en català, revistes, llibres, cursos, conferències, tot un conjunt d’activitats que no tenen encara llur expressió política adequada, però que, lentament, fervorosament, heroicament, preparen l’hora de la Revolució Catalanista a la qual hem fet al·lusió temps enrera en aquestes planes. La gran Revolució que ha d’ofegar totes les altres petites revolucions per tal com serà integral: la de la Pàtria, per un aixecament en massa dels catalans; la de l’Ordre, en el sentit d’una estructuració jeràrquica d’una democràcia civil profundament nacional; la de la Disciplina, en oposició a tots els corrents bàrbars amb què la immigració incontrolada ha sacsejat, i sacseja! (fins quan?), Catalunya.

     No sabríem amagar que la nostra emoció patriòtica és mol més forta en adonar-nos que l’esperit de continuïtat és encara present en els millors que no en conèixer el resultat d’unes eleccions; que preferim una conquesta del català, per petita que sigui, a un vot; un llibre en català, a un conseller municipal que no sigui en tots els seus actes públics un soldat de la nostra revolució. Aquesta emoció l’hem sentida, i molt forta, en rebre com a subscriptors, i d’un plegat, quatre volums nous d’«Els Nostres Clàssics», això és, dels clàssics catalans. No pas com a bibliòfils, ni tan solament com a lectors. Ans com a adeptes de la causa nacional. Puix que aquesta bella ofensiva bibliogràfica suposa: a) un editor amb fe; b) un grup benemèrit de subscriptors que no claudica i, per tant, amb fe; c) unes possibilitats editorials davant un públic lent a comprendre les fretures urgents de la Pàtria, un nucli del qual, però, tan reduït com vulgueu, conserva i aviva la nostra fe. Només un patriota, català nacional, pot comprendre el que representa per a la causa de la llibertat i de la grandesa de Catalunya la tasca dura d’aquests altres patriotes, catalans nacionals, que, a l’hora mateixa que la multitud inconscient i els polítics hàbils juguem a una cosa tan indefinible com és a «blancs» i a «negres», treballen, incansables, per la causa de l’esperit, que és la que ha de redimir-nos a tots. Aquests editors, aquests erudits, aquests escriptors que, allunyats del brogit estèril i per damunt de la pugna fratricida entre estats d’un mateix exèrcit, editen, treballen i estudien per Catalunya, per la causa de la seva cultura i per l’esplendor i expandiment de la nostra llengua gloriosa, i assenyalen la presència de la Pàtria amb un fervor que forçosament desarmarà, a no trigar, el botifler pervers i el bàrbar inadaptat...

                                                                                                                       [La Publicitat, 5-XII-1933]