RUPTURA DE TRADICIÓ

                            (Amb motiu del Centenari de la Renaixença)

Del llibre, tot just aparegut, de J. J. A. Bertrand (La Littérature Catalane Contemporaine, 1833-1933, Ed. Belles Lettres, París), cal esperar que els crítics en diran tot el bé que mereix. És una aportació francesa interessant —i útil— a les festes commemoratives del Centenari de la Renaixença catalana, l’esclat de les quals comença a fer-­se albirable aquests dies. Deixo, doncs, als crítics la tasca que els correspon, i permeteu-me de fer algunes observa­cions breus a la «Conclusió» amb què l’autor tanca el volum.

Per al senyor J. J. A. Bertrand, la generació represen­tada pels noms de Carner i López-Picó no ha acceptat llur mestratge, i en la novel·la, la poesia lírica, etc., les insurreccions, la rebel·lió, han estat hostils a la regla i a la disciplina de les escoles. És justa aquesta apreciació? Jo, que, sense interrupció, he anat assenyalant aquesta «ruptura», em permetré, de nou, interpretar-la.

La «confusió», l’anarquia» que descobreix en les lletres catalanes d’avui, amb molt d’encert, el senyor J. J. A. Bertrand, no s’haurien produït sense una causa política: la Dictadura. La «ruptura», la «pèrdua de tra­dició», l’«abandó del mestratge», hom l’observa entre els polítics que, gairebé sense adonar-se’n, es veuen obligats a representar una causa patriòtica que no és ben bé la pròpia, i en el catalanista integral (en tant que el cata­lanisme és una «ètica», una «estètica» i una «política» originals) format en la generació de Prat de la Riba - Fa­bra - Carner.

Crec, i ho he dit sovint, que de Carner a Sebastià Sán­chez-Juan, la tradició, malgrat la diversitat de tempera­ment i de les influències exteriors, no s’ha interromput. És més: Sánchez-Juan, considerat com un «avantguar­dista» independent, reprèn Verdaguer de la mateixa manera que un altre «avantguardista» independent, Salvat­-Papasseit, reprengué Maragall. Disciplina d’inspiració: amor de la llengua i de la puresa gramatical en els dos primers; incurança verbal, espontaneïtat poètica en Ma­ragall i en Salvat. Jo no veig, doncs, ruptura ni anarquia en el procés poètic Verdaguer - Carner - Sánchez-Juan, ni en el procés Maragall- Sagarra - Salvat, ni en el procés Ló­pez-Picó - Riba - Esclassans. En canvi, l’he vist a partir de 1933: els joves poetes d’avui han oblidat que amb Carner i Riba l’idioma era, de 1918 ençà, un instrument, de la ma­teixa manera que la jove demagògia política ha oblidat que amb Prat de la Riba la línia general d’una política cultural i nacional autòctona restava establerta.

El desordre en el nostre esperit nacional naixent —po­lític i cultural—, el devem a Primo de Rivera. La genera­ció que tenia de tretze a quinze anys al 1923 és la que més ha sofert d’aquell cop de destral.

No dubto que l’amor a l’estudi dels més joves actuarà a favor de llur reincorporació a aquells corrents literaris que, tot i llur diversitat i oposició efectives, assenyalaven la formació d’una literatura autòctona amb característi­ques d’idoneïtat i d’universalitat. Tot i el meu amor al risc i a l’aventura espirituals.

                                 [«La Publicitat», 9-IV-1933]
 

VERDAGUER

Fa trenta anys que morí En Verdaguer i vint-i-dos que morí En Maragall. Vuitanta-set anys que nasqué l’autor de Canigó i setanta-un anys que nasqué l’autor del «Cant espiritual». ¿Recorden prou bé les darreres generacions aquests dos noms il·lustres? En el moment que Catalunya, la nostra mare Pàtria, espera, unànime, veure reconeguda la seva personalitat nacional, ¿té prou presents aquests dos noms: Verdaguer, Maragall? Dotzenes de pobles i de viles de Catalunya que han bescanviat els noms més típics de llurs carrers o ravals pels dels darrers provincials exòtics d’anomenada han oblidat un deure elemental: el d’honorar el nom dels catalans veritables, herois de la Renaixença catalana.
Diu Maragall que la glòria de Verdaguer, l’autèntica, consisteix a haver revivat el foc sagrat del verb català en un temps en què «la nostra llengua estava partida en dues: la literària i la dels baixos usos del poble». Fou ell qui, «portant copsada en la seva ànima de poeta tota l’essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica en boca del poble del camp i de la muntanya», establí una sola llengua. Verdaguer fou l’avantguarda dels unificadors literaris.

Discutirem, com diu també En Maragall, la concepció estètica d’En Verdaguer, analitzarem el sentiment de vida que contenen les seves obres, ponderarem la seva eficàcia. Però en ell honorarem el primer Poeta de la nova Catalunya, el primer Restaurador de la llengua literària, un dels primer exaltadors de la Catalunya gran. Al costal del seu tèrbol iberisme, el seu franc catalanisme integral. (¿Recordeu els seus versos «Davant un mapa», que dedica a Marià Aguiló? «Mireu-la bé, mireu-la bé la Reina —Del nostre cor, l’aimada Catalunya: —D’una àliga que arrenca la volada— Sembla tenir l’altívola figura.» ¿Qui pot ajudar, encara avui!, millor que els versos d’En Verdaguer, els versos patriòtics d’En Verdaguer, a recobrar aquests milers de catalans d’avui, perduts no sabem on?

Nosaltres, que, particularment, estimem l’obra d’En Verdaguer en la proporció i en la mesura que exigeix l’honestedat crítica, que no recomanaríem pas el seu mestratge literari sense reserves, exaltem en ell un dels primers restauradors de l’idioma, un dels primers prosistes de la nostra llengua —d’ara i adés— i el nom d’un precursor de l’ideal dels catalans.

[«La Publicitat», 6-III-1932]