CLAUSURA DEL CENTENARI LUL·LIÀ

Acabem l’any, i amb ell s’extingeix la data d’una com­memoració literària: la del centenari de la naixença de Ramon Llull. Commemoració llarga per la indefinició de la data: 1233-34-35 ... Això ha afavorit als lul·listes in­teressats a fer conèixer Llull a tants de catalans d’avui absents de tot allò que ens és propi. També ha afavorit als qui, com nosaltres, hem acceptat el lul·lisme com una posició. En un país on cap figura central no il·lustra el geni autòcton oblidar Llull és desagradablement simpto­màtic. Per tal com Llull no solament pot esdevenir una figura central sinó que, al meu entendre, l’és.
Ho he repetit amb freqüència: les grans qualitats i els grans defectes de Llull són, encara avui, les nostres grans qualitats i els nostres grans defectes. Cada català vivent, progressista o reaccionari —artista, sacerdot o sol­dat— té guardades les proporcions en l’ordre al geni im­mortal, aquelles mateixes qualitats i aquells mateixos de­fectes. Amb tanta de reducció d’escala com calgui per a amidar-los. Però és difícil d’imaginar-vos Llull a través de la lectura de les seves obres, de fer-vos-el personalment vivent, sense que topem amb un català gegantí, que eleva totes les nostres realitats espirituals i casuals a alçades pirinenques o a projeccions alpines. Seny i Follia, Raó i Lirisme —establiu els paral·lels que cregueu més per­tinents— dominen alternativament la figura i l’obra —la Intenció Immortal— de Llull i, a l’ombra de tanta de grandesa, cadascun de nosaltres.
La seva passió d’unitat i de síntesi —que és la nos­tra—, els seus escorcolls verbals, la seva fúria de conei­xença, la seva dolcesa lírica, les seves cobejances i els seus desencisos són manifestacions d’un estat d’esperit autòcton, permanent a través dels segles. Són el drama representat per tots i cadascun dels qui hem estat o som.
Llull no ha tingut la sort, però, que els qui han pres la «posició» lul·iana —que no significa pas l’acceptació d’una doctrina lul·liana— fossin prou en nombre per tal que els estudis lul·lians conquistessin joves voluntats i contribuents generosos. Esparsos, els lul·listes contempo­ranis realitzen, amb esforços dolorosos, llur tasca lenta i dura. La commemoració del viiè centenari no ha pas contribuït, com havíem arribat a creure, a establir una Fundació Lul·liana sòlida. Havent restat la Catalunya oficial absent de Llull, el poble n’ha romàs més absent encara. Un monument que els qui estimen Llull creien veure edificat al cor del carrer del Bisbe torna a ésser destinat, ens diuen, a fer marmori un acord de la dicta­dura!
És agre de consentir-hi, però és així. A Llull, se li nega el monument a l’indret més escaient de la ciutat entre el Palau de la Generalitat i la Catedral, perquè sota l’auto­nomia no és la voluntat de Catalunya la que guia els pro­pis destins.
De la commemoració d’aquest centenari, n’haurem obtingut, editorialment, beneficis cars. Amb l’aparició de Blanquerna i amb la del Llibre d’Amic e Amat en edició popular, els lul·listes han edificat llur petit monument que jo crec indestructible.
En aquest any de clausura advoquem perquè el nom de Llull i el que representa brilli davant les noves gene­racions amb perdurable claror. El monument de pedra, menys urgent, assenyalarà un dia el pas de Catalunya de «Província» a «Poble».

[«La Publicitat», 1-I-1936]

EL CATALANISME ESSENCIAL

Ningú no s’hi nega: tots, escriptors, artistes, profes­sors, homes de ciència, músics, arquitectes, afirmen, amb llarga complaença, el «Missatge als Mallorquins». Només d’explicar-los-en, per alt, la intenció, els uns i els altres n’abasten la importància. Un s’oblida, tan sovint, que l’au­tonomia és un mitja posat al servei del Catalanisme!
Tot el secret de l’adhesió fervorosa de tants de cata­lans als actes de cultura que se celebren aquestes setma­nes és ací. Tant més que treballàvem tants d’anys dura­ment i coratjosament per la causa final de Catalunya —que és la seva incorporació com a entitat espiritual in­dependent a la cultura universal. Allà on dèiem «Catala­nisme» molts han posat «Autonomia» també; quan crèiem molts que calia catalanitzar d’arrel, molts d’altres han cregut que el més urgent era «republicanitzar» a la ma­nera castellana, o provincianitzar a la francesa o a la moscovita. L’autonomia ha esdevingut aleshores un tema abstracte, fàcil de defensar, de Barcelona estant, en mal castellà, en diaris provincians entre la ressenya d’una corrida de toros i un discurs, tot eloqüent, d’algun ate­neista madrileny embriagat de la seva pròpia eloqüència.
Un parla tant d’autonomia que hi ha qui arriba a oblidar de servir-se’n. Si hi ha català que l’ha posada i tot en vitrina, entre canelobres tothora encesos. Fan com més d’un, cobejós d’auto, que l’oblida, per por de mal­metre’l, al garatge!
D’ací que els qui, a la dreta o a l’esquerra, havien cre­gut —i creuen— que el Catalanisme era —és— una Idea que calia —que cal— realitzar, s’agombolen al volt del primer que, en nom de la Cultura, actua per Catalunya. Puix que, qui ho diria!, com en els temps de dictadura, molts no gosen parlar del dret de Catalunya en la seva realitat, de la Pàtria com a òrgan integrador, i releguen la Idea central del nostre moviment col·lectiu, que és la Idea Catalana, a l’oblit d’uns Jocs Florals, d’una fontada, d’un marbre commemoratiu o d’una ballada amb cobla i tot! Aleshores, Mare de Déu, amb quin fervor es com­porten!
No és pas ben bé això. El Catalanisme, que és una Cultura, és també una política —encara que, com ho creiem molts, aquesta política sigui també una cultura. És més inexacte creure que l’autonomia és un òrgan di­ferenciat del Catalanisme. Si l’autonomia no fos un instrument posat al servei del Catalanisme, tant se valdria no retre-li un culte excessiu. M’agrada més parlar de Catalunya que de Catalunya autònoma. Com adonar-me que alguns, amb exemplar saviesa, parlen de la Universitat de Barcelona i no de la Universitat autònoma. ¿Som autònoms? Què fer, doncs, tots plegats? L’endemà de l’autonomia, si tots fóssim efectivament autònoms i no doctrinalment autonomistes, la faç de Catalunya hauria canviat gloriosament.
Tanmateix, milers de catalans pensen així. A milers i milers de patriotes, escampats en una polseguera de par­tits, els bat el cor de pensar que no tardarà a arribar l’hora en la qual l’autonomia servirà per a realitzar Cata­lunya, per a instaurar totes les coses en Catalunya. A mi­lers i milers els sembla, com a mi, que aquesta realitza­ció és visiblement lenta ...
No estranyem gens que el «Missatge als Mallorquins» hagi obtingut, immediatament després de la seva apari­ció, tantes d’adhesions. És una veu catalana, pura en la seva intenció i quasi majestuosa en el to. Després de tanta de doctrina abstracta, de tant d’autonomisme hàbilment defensat amb vocabulari de tesi universitària, de tant de republicanisme històric, de regionalisme prehis­tòric i de flamenquisme traduït en un català inferior, ha arribat potser el moment que irrompi el Catalanisme amb tota la seva força original, i amb tota la seva ori­ginal interpretació del mot «revolució», dit, expressat, in­terpretat a la catalana.
« ... que irrompi». És a dir, que s’imposi, amb tota la violència espiritual i amb els òrgans de l’autonomia com a armes.
En adherir-se al «Missatge als Mallorquins», molts catalans ho han aprofitat per a refrescar-se, per a rejove­nir-se en les aigües dolces del sentiment català. La tesi ofega la vida... La Constitució mutila la Pàtria...
El «Missatge als Mallorquins» és un acte de presència dels catalans vitals.

                                                                                             [La Publicitat, 28-V-1936]

ARQUITECTURA

Un grup de joves arquitectes —Sert, Torres-Claver, Illescas, Armengou, Perales, Alsamora, Pecourt, Rodrí­guez-Arias, Fàbregues, Churruca i Puig-Giralt—, tots ells gentils en llur bell catalanesc, han obert a les generoses «Galeries Dalmau», del Passeig de Gràcia, una exposició de projectes, a la qual tenim la convicció que concorrerà tota la Barcelona intel·ligent.
En un comentari que publicàvem no fa gaires dies exposàvem el nostre punt de vista particular a propòsit de l’esperit nou en arquitectura. Aquells qui el llegiren coneixen per endavant la nostra opinió: favorables al corrent urbanista, que tendeix a considerar la ciutat, la vila, el poble com un tot orgànic: partidaris decidits de l’ordre nou; antiarqueologistes fervorosos, no caldrà in­sistir a dir que en el clos d’aquesta exposició ens hi hem trobat, com poques vegades, en el propi clos.

En els precisos moments en els quals la ciutat extre­ma la seva afecció per l’Arqueologia més desacreditada; que veiem llargàries quilomètriques de les nostres plat­ges més belles ofertes a l’absurda iniciativa d’un sol ar­quitecte negat a les més elementals nocions de l’Arqui­tectura actual; quan, gairebé de guisa oficial, hom pre­senta l’actual anarquia urbana com a característica na­cional, l’esforç dels joves arquitectes reunits a les «Ga­leries Dalmau» és per al ciutadà inatès una compensació merescuda.
No és pas aquest l’indret més avinent per a defensar sota tots els aspectes la posició tècnica i ideològica dels joves arquitectes que, amb una audàcia normal en els països atents a plantejar i a resoldre els problemes d’ur­banisme sense esperar la venia dels altres, plantegen i resolen problemes arquitectònics d’edificacions modernes amb una seriositat mereixedora del respecte de tothom.

Un poble d’estiueig a la Costa de llevant (i permeti­-se’ns exposar el nostre parer desfavorable a edificar cap casa suggerida per l’esperit nou isoladament, puix que en podria venir el descrèdit de la novella escola), una estació per a un port aeri (esplèndidament resolta), un hotel en una platja, un club d’esports, una clínica ...
No neguem que la discussió és possible —i àdhuc desitjable— davant els projectes que exposa la jove.escola. Uns homes, però, que ens ofereixen un mètode i una dis­ciplina i que, en ple desordre, mostren llur amor de la unitat, tenen per endavant l’adhesió de tots els esperits que pugnen perquè l’esperit nou informi en nosaltres totes les activitats.  

[«La Publicitat», 16-III-1929]

UNA POLÍTICA CULTURAL

Ací i allí hom us parla d’un «desencís»: la Revolució, l’Autonomia, us diuen, vegeu llur realitat! I, a tota veu o a cau d’orella, us narren allò que saben o allò que llur hipersensibilitat patriòtica deforma. Tots hem compartit aquestes amargors de la desfeta d’uns ideals que se us dobleguen entre mans com unes imatges de cera. Però, ¿i aquelles altres realitats de les quals som ja possessors i que oblidem en la nostra desesperança? ¿No hi ha, per ventura, en el clam de molts, la queixa amarga de llur pròpia impotència? Totes les realitats, àdhuc les que sem­blen més adverses, són, per l’esforç de tots i de cadas­cú, fecundables. El veritable heroisme no és pas el dels qui s’exilien voluntàriament, sinó el dels qui, sota totes les banderes, àdhuc les més hostils, recomencen.
Acabo de rebre, per exemple, el número 1 del volum 1 de l’any 1 de la «Revista de Psicologia i Pedagogia» (fe­brer de 1933) publicada per I’Institut Psicotècnic de la Generalitat i el Seminari de Pedagogia de Barcelona. No puc amagar que he tingut l’agradable sensació no pas que recomençàvem, sinó que continuàvem. Amb un guany: el d’haver salvat d’aquella ingrata dictadura l’establert en l’ordre de la cultura en el temps de la Mancomunitat. La llista dels treballs originals que conté és també una con­tinuació.
J. J. A. Bertrand, a la conclusió del seu llibre recent La Littérature Catalane Contemporaine, ha estat justíssim en l’apreciació d’aquesta mística que de Ramon Llull a la generació actual ha impulsat la cultura catalana: recerca de més amples horitzons i voluntat de síntesi. A l’hora que els Estats més poderosos «nacionalitzen» llur cultu­ra, les nacions incipients guarden les essències de la cultura universal.
Si us adoneu, tot d’una, que arriben a Catalunya cen­tenars d’occitans, entre els quals hi ha professors univer­sitaris i estudiants d’Escoles Superiors, no cregueu que sigui un simple afany de turisme banal: és que hi ha in­tervingut un d’aquests treballadors anònims que no es «desencisen» i que treballen per l’Ideal màxim de Cata­lunya, per damunt de la barreja de combatents menors que juguen a partits per heure un ridícul botí d’escala­fons burocràtics.
El nom d’un d’ells, per exemple, que sacrifica el millor del seu temps i de la seva joventut per la causa de la nostra expansió cultural: Josep Carbonell. Cap desengany no el torç; i, de 1920 ençà que el conec, ha estat treballant anònimament per la realització d’una política nacional de cultura molt més eficaç que totes les altres «polítiques» de tristos aspirants a conseller municipal o a orador baladrer de míting o de micròfon: aquesta insuportable falange d’oradors «polítics» d’avui, la cultura dels quals està molt per dessota de la cultura mitjana dels catalans d’aquest temps.
Un grup de poetes ha fet jurament d’editar, a partir de poc, una revista destinada a publicar poemes i textos que facin referència a la poesia. Heus ací un altre bell exemple de «continuació». Quan crèieu que la plebeïtzació de Catalunya per la qual tan innoblement hi ha qui tre­balla des de llocs de massa responsabilitat, vet aquí els poetes que amb un optimisme encomanadís us recorden que Catalunya —la dels catalanistes de fet— continua... Per a fer front a l’Energumen, el millor soldat reconec que és el Poeta.
Des dels noms de Josep M. de Casacuberta i Josep López-Picó al de Ventura Gassol, podria citar una bona llista d’aquests catalans fidels al programa del catala­nisme genèric que tan barroerament hom intenta desfi­gurar, disminuir o substituir. Tots ells creuen en la primacia d’una política cultural per a Catalunya. Tots ells han de vèncer els obstacles més durs per a llurs realit­zacions. Són ells, però, els representants autèntics de la Catalunya per la qual hem donat les hores més llargues.
Una sola motivació: ambició de cultura. La Comme­moració del Centenari de la Renaixença ha d’ésser un re­cordatori permanent d’aquesta motivació que fa generós, per damunt del seu localisme, l’ideal català.

                                                                                      [La Publicitat, 16-IV-1933]

              

UNA POLÍTICA I UNA DOCTRINA

¿Quin diari, quin dels partits polítics afectes a Cata­lunya no ha establert, un dia o altre, els guanys obtinguts pel moviment, de l’Oda a la Pàtria ençà? El cofoia­ment ha fet, però, que alguns s’excedissin en establir el balanç, i, exaltada la imaginació, han arribat a confondre les cabanes amb castells i els parracs penjats dalt els pallers amb banderes de triomf. Em prenc la llibertat, en la diada commemorativa d’avui, de remarcar que, ara i per ara, i al cap de dos anys de pretesa revolució, Cata­lunya no s’ha recobrat encara espiritualment i que la fervor patriòtica necessària per a realitzar la «revolució de fons», això és, la Idea Catalana, per la qual (no us alarmeu, minyons de la darrera lleva literària) totes les coses han d’ésser instaurades en Catalunya, no lliga, per consentiment democràtic, els catalans d’avui en una aspi­ració comuna.
No sóc sol a compartir el criteri que el Catalanisme és, ultra una política, una doctrina. La seva «emoció» ini­cial, ¿no es deu, per ventura, a la fusió de ço que per­tany, moralment, a l’home, amb ço que volem que sigui la Pàtria? L’equivalència per substitució de: la creença, l’amor, la joia, la coneixença, l’esperança, l’afecció per la llibertat característiques del deler individual amb el deler col·lectiu que ha valorat el moviment, ha permès l’adhesió al Catalanisme dels més bells esperits del país a partir de l’alba de la Renaixença. El desencís actual de molts d’aquests idealistes, ¿no es deu precisament a l’error ra­dical dels governants d’avui d’haver-se desentès de les consignes morals que enfervoreixen en el comú?
Si admetem, doncs, aquesta interpretació del nostre moviment —a la qual deu tota la seva força— quan sen­tim debatre al voltant nostre si Aquest, Aquell o Aquell Altre «han traït», em costa d’abstenir-me de cridar a tot vent que tots o hem traït o hem omès. Des del punt de vista idealista, qualsevol mancament a l’ètica inclusa en el moviment és o una omissió o una deserció. Qui subor­dina la Pàtria al partit traeix; qui, a l’hora d’assentar els fonaments, ha predicat —i practicat— la desunió, sigui el que sigui el pretext, és deslleial. Deserta, i és infidel, el demagog; ha traït el qui ocupa llocs indeguts als escalafons democràtics, el qui cobra d’una corporació públi­ca per un càrrec que no exerceix.
El Catalanisme nat de la Renaixença deu la seva for­ça i el seu prestigi a la seva decisió moral. Crec, doncs, que l’esforç dels idealistes d’avui ha d’ésser d’endegar el retorn a aquesta noble dretura amb el fi de preparar les ments i les voluntats per a quan arribarà l’hora de la veritable revolució, en la qual, ho repetiré de nou, totes les coses de la pàtria seran instaurades en Catalunya, i pel Catalanisme en tant que adoctrina amb normes i precep­tes de convivència social i humana.

                               [La Publicitat, 24-VIII-1933]

DE LA UNIVERSALITAT

Ho dec haver dit moltes vegades: tot tendeix, en aquests temps, a la unitat. Fou inútil que el regim fei­xista, a Itàlia, assagés, durant els seus primers anys, de realitzar una moda nacional, condemnés la música de dansa, moderna, o protegís la literatura passada posada al servei de la política. L’experiència italiana i el seu fra­càs en aquest ordre no foren aprofitats pels racistes ale­manys. El nazisme, més dur que el nacionalisme feixis­ta, més «concret», ha fet també la seva experiència, i les seves restriccions imposades a favor d’una plàstica o d’una literatura autòctona han estat inútils: l’arquitec­tura, la moda, la dansa i la poesia dels qui s’arrisquen a fer-ne segueixen el corrent universal, extranacional i an­tiràcic. Els millors tangos, tan poc aris!, són preferits a les danses regionals i tenen intèrprets distingits en els jazz alemanys: les elegants de Berlín o de Roma no mo­difiquen ni una línia del model internacional; els arquitectes de Milà o de Munic basteixen segons les directives noves.
Ni el nacionalisme italià ni el racisme germànic no han atès de «nacionalitzar», en el sentit de valoració na­cional de l’autòcton, allò que l’esperit o la moda han universalitzat. El procés ha estat més aviat a la inversa: es nacionalitza l’universal. És una manera segurament involuntària d’atènyer, per un procés d’adaptació regional, la unitat.
Si cuirassats, avions, tancs, fàbriques de productes químics, uniformes militars i caretes de gasos asfixiants —l’uniforme més radicalment universal— s’assemblen, res no pot evitar que a les preocupacions tècniques dels mi­litars i dels polítics —i a les dels homes de ciència­— corresponguin unes altres preocupacions dels pensadors, dels poetes o dels artistes típicament universals com aquelles.
Aquesta és la realitat: el nacionalisme modern, en les seves dues modalitats, estimulador de diferenciacions o d’antagonismes en l’ordre polític, esdevé factor d’unitat en l’ordre formal i plàstic. Els nacionalistes marroquins i els nacionalistes japonesos es distingeixen dels conformistes de llurs països per llur vestit europeu. El nacionalisme modern, imperialista o pacifista, ha vençut el tipisme.
(Neixen, en canvi, noves especialitzacions nacionals moderníssimes: el rus és paraxutista; l’italià, aviador, etcètera.)
No vull remarcar (ha esdevingut un tòpic en escriptors polítics) si Rússia s’ha nacionalitzat gràcies a la Revolució —fa molts anys que ho crec així— ni si Itàlia tendeix a organitzar-se en règim socialista. Allò que m’interessa són les manifestacions unitàries de l’esperit. Per exemple, en la poesia.

                     

                                      [La Publicitat, 26-II-1936]

EXACTAMENT: NACIONAL

Qui no fulleja dimarts la premsa estrangera? (Qui, és clar, dels centenars de catalans que pledegen per la cau­sa de Catalunya com un fet nacional i no com la realit­zació d’aquest o d’aquell partit. «Els partits i els cabdills —diu, també, Masaryk— són moridors. La Pàtria és eter­na.») Havíem —havíeu— donat un cop d’ull, curiós o es­cèptic, a la premsa espanyola, (Què hi diuen els bascos? Què els gallecs? ¿Què en pensen —«què pensen fer»— els nostres parents de Valencia? ¿Què els altres de Mallor­ca?) Àdhuc la premsa del Rosselló: ¿Què els diu el cor als catalans del Rosselló, del Conflent, del Vallespir i de la Cerdanya el fet que hi ha uns veïns anomenats també catalans que ja tenen llur Parlament nacional?

Valencians i mallorquins, bascos i gallecs, han donat a les històriques eleccions de diumenge llur importància excepcional. Diríeu que s’han adonat perfectament que des d’ara la història dels pobles peninsulars, llur sort, va lligada a la política nacional de Catalunya dintre la República. (Se n’han adonat més ells que no pas la majo­ria de candidats i electors. Ofuscats per les misèries de la política interior, han oblidat uns i altres que depe­nia del resultat de les primeres eleccions nacionals, de la política exterior de Catalunya. És possible que uns i altres ni tan solament no sabien —exactament no sa­bien— que eren unes eleccions nacionals ni què eren «na­cionals»).

Qui fullejà la premsa estrangera, sí. Quins títols: El futur Parlament català; Les primeres eleccions catalanes; Catalunya ha elegit el seu primer Parlament nacional; La Catalunya autònoma elegeix el seu Parlament. Quines simplificacions: «Ha guanyat el partit nacionalista d’es­querra per majories; les minories, les obté la lliga nacio­nalista de dreta.»

De lluny, l’esdeveniment de diumenge ha pres unes proporcions més justes que no pas des d’ací. Als cro­nistes de política internacional, els sorprendria la lectura de la major part dels discursos que els candidats al Par­lament català feien en llurs mítings de propaganda electoral.

Em sembla que era Briand qui a aquests electorers esbojarrats que obliden en llurs propagandes de districte quina és exactament la missió encarregada als futurs membres del Parlament democràtic i s’entretenen a ga­llejar vanitats i «a prometre calçat nou al sagristà», els anomenava matapuces. Els matapuces, si judiquem per llur oratòria, han format aquests dies legió...

Si aquells cronistes estrangers han vist prou clar, millor, han vist tan clar com els patriotes d’ací que es tracta justament d’una «naixença» nacional, de la incor­poració d’un nou Parlament democràtic a la política eu­ropea, bé val la pena de remarcar-ho.

Sobretot per a recordar a uns i altres, als elegits i als electors catalans, que es tracta de la formació d’un Par­lament nacional, la tasca del qual no serà pas exclusiva­ment de substituir per «bimbes» les barretines dels ra­bassaires, sinó també de preparar Catalunya per a la seva política exterior, peninsular i europea.

                                    [La Publicitat, 27-XI-1932]