SÓN UNS SENYORS D’AQUELL TEMPS...

Qui no s’ha adonat? Aquest, Aquell i Aquell Altre, poe­ta, novel·lista i erudit, respectivament; En Pere, En Pau i En Berenguera, dramaturg, filòsof i periodista, respectivament, escriuen un català que els crítics més assenya­lats han reconegut, segons llur manera de dir, «modèlic», El més eminent, poeta, per exemple, té el crèdit del més exigent dels filòlegs: el més popular, periodista, per exemple, és un acreditat purista. Qui vol escriure català, versaire novençà o novel·lista universitari, llegeix i rellegeix els texts de tots ells per llimar i polir l’estil propi. Qui es creu culte no gosaria dir en veu alta que ha oblidat de llegir encara que només sigui un paràgraf d’aquests estilistes eminents.

Doncs bé: Aquest, Aquell i Aquell Altre, com els ma­teixos Pere, Pau i Berenguera, quan entre ells tenen llurs savis debats al clos més confortable de l’Ateneu o llurs diàlegs espurnants pels bars literaris o per les redaccions més conspícues, parlen un baix dialecte subbarceloní en el qual cap de llurs milers d’admiradors anònims no reconeixeria el mestre.

Tots hem estat testimonis d’aquesta conversió del bell catalanesc escrit dels nostres autors famosos en un argot enteranyinat parlat per ells mateixos, i que a hores d’ara, amb honorables excepcions, és corrent sobretot al Ninot i a la Franca Xica.

No em refereixo, és clar!, al bon parlar, sinó al bell parlar, o millor, al just parlar. Crec que En Montull, poe­ta, i En Bofarull, periodista —poso per cas—, haurien d’abandonar a casa, a l’Ateneu, al Bar automàtic i a la Re­dacció, llur estrany pudor, a conseqüència del qual ells, que parlen interiorment bé, «tradueixen» llur diàleg al dialecte que entre tots hem convingut que calia sebollir. (No em refereixo, és clar!, al noble dialecte local, ans al murciano-català, tan de moda.)

Us irrita topar amb un col·lega il·lustre que per no passar per bufat us etziba a vós, exactament a vós, un doll de castellanades sintàctiques, prosòdiques i gosaria dir ortogràfiques que a hores d’ara hi ha molts de xofers, molts d’adroguers i molts de sastres, tots ells conseqüents, que s’avergonyirien de mantenir en llur lèxic.

No es tracta pas que diguin, exagerats!, «mercès», «historiaire», «quelcom», ni, a tot drap, «tanmateix». Ni que ornin llurs paraules amb «homs», «ços» i «llurs» in­discrets. Però que, com un anglès mitjà, un francès mitjà i fins i tot un català mitjà d’avui, bandegin de la conversa les impureses que han eliminat ja dels texts. Sense aver­gonyir-se’n! Puix que si la catalanització per mitjà de l’escola és tan progressiva com tots voldríem, es troba­ran a no tardar pràcticament corregits per l’ataconador o l’esbotzacarrers, i considerats, de Terrassa a la Torrassa, com a ciutadans anacrònics.

Els assenyalaran amb el dit i diran: —Són uns senyors d’aquell temps...

 [La Publicitat, 23-XIl-1932]

LA HISTÒRIA DE BARCELONA A LES ESCOLES

Recordem que un conseller municipal de París va proposar de no donar el nom de cap personatge més o menys destacat a cap carrer de la ciutat fins als deu anys de la seva mort. Aquesta iniciativa va ésser lloada unànimement per la premsa, i els parisencs la van aplau­dir amb la satisfacció de qui sap per experiència com són oblidats fàcilment molts d’aquests personatges, alguns dels quals són estranys del tot a l’esperit de la ciutat i a la seva història.

Recordo que un comentarista deia que a través de la nomenclatura dels carrers cal llegir-hi la història de la ciutat. Ignorar que les ciutats tenen una tradició, llur tra­dició pròpia, venia a dir, és mantenir la sensació irritant d’urbs improvisada per una massa d’arribats de nou pro­cedents dels llocs més diversos. N’hi ha que creuen que la Ciutat és de llur creació. D’una creació recent...

Barcelona, molt més que París, fa aquesta sensació. No puc pas negar que és més justificable que a París. Sobretot, és clar, en referir-nos a Barcelona capital de Catalunya. Una generació oblida fàcilment l’anterior. ¿L’o­blida? La ignora ... El barceloní autèntic, àdhuc el català barcelonitzat, arriba a sentir-se humiliat en la seva llar mateixa. No és una «renovació» de Barcelona, ans una im­provisació espectacular i plebea.

Josep M. de Sagarra, en un bon article aparegut en una publicació madrilenya que ha dedicat un número a Catalunya, es refereix a aquest «anarquisme» latent de la ciutat. ¿Recordeu els versos d’aquest poeta apare­guts fa anys en un almanac de «La Revista», uns dels quals deien: «M’agrada l’horta escanyolida / que de la fàbrica es ressent»? Aquesta imatge tan de suburbi bar­celoní, la podeu modificar per aplicar-la a cada zona de la ciutat, àdhuc la més cèntrica. Pertot l’horta esca­nyolida que es ressent d’aquesta o d’aquella proximitat. Als llocs més inesperats la «tribu» que campa, a ple migdia, a la Plaça de Catalunya, al mig de les Rambles o a les escales dels edificis públics. La grandesa de Barcelona minvada massa sovint per l’escanyoliment i el raquitisme social i urbanístic.

Crec que l’esforç que cal realitzar per a la incorporació dels nostres conciutadans, vells i novells, a llur realitat actual i històrica, això és, el procés d’integració dels residents a Catalunya, cal acompanyar-lo de l’es­forç, per part de Barcelona, de la «barcelonització» dels veïns de la nostra ciutat. Cal integrar-los, encara que sigui per lligams subtils, a la noble tradició de la ciutat. Socialment i urbanísticament cal donar la sensació que Barcelona no és de qui primer hi arriba; que Barcelona és una historia i un projecte, i que milers de ciutadans li reten culte. A moltes d’escoles nòrdiques ensenyen la història de la ciutat on realitzen llur missió pedagògica.

Goso proposar als nostres honorables consellers de Cultura que hom ensenyi a les escoles de Barcelona la historia mil·lenària de la ciutat.

                                                                                                               [La Publicitat, 3-I-1933]

ORGANITZAR EL CAOS

Pot semblar «inactual», com a Nietzsche les seves consideracions. Però l’expressió és precisament de Nietz­sche, en la segona de les seves consideracions inactuals, Els estudis històrics: «Cal organitzar el caos.» (Recor­dem que Joan Crexells, l’enyorat, en converses particu­lars, preveia, com a antídot a l’època en la qual «hom considerarà només les masses» i «l’abandonament com­plet de la personalitat a favor del processus universal», un retorn, meditat, a Nietzsche, al més original de Nietz­sche.)

Cal guardar proporcions, és clar. No estem exposats al perill d’ésser envaïts per la història. Certa joventut, re­tardada en alguns aspectes, és indòcil o indiferent, i ha desaprès. Nietzsche diria que «ha guarit», contra el que ell esperava, però, no han esdevingut encara «ho­mes», no han après encara de conèixer-se ells mateixos. Surten d’un agregat on només aparentaven ésser adults per integrar un agregat novell on els demanen d’abdicar de la individualitat a benefici de l’home col·lectiu. No els esclavitza la història, però els esclavitza el «devenir». No saben ésser ni no-històrics ni suprahistòrics. Blasmen un dogma en nom d’un altre dogma; substitueixen una apologètica per una altra i el sadisme pel masoquisme. No els vaga d’aturar-se un moment en el cós foll vers la incerta clariana per descobrir la llum que porten en ells mateixos. Eren gent de ramat i el ramat enyoren. Can­vien de gos.

Això entre els destacats. Calia dir-ho? Però, els al­tres? La majoria? En descriure Nietzsche el caos en què es van debatre els grecs abans d’organitzar-se, diu que llur cultura era un garbuix de concepcions exòtiques, semí­tiques, egípcies, i llur religió una guerra dels déus de tot l’Orient. Van aprendre, però, d’organitzar el caos, i d’esclaus doblegats sota el pes de tant de tresor van pas­sar a ésser els hereus. El van augmentar, el van fer fruc­tificar, van crear una civilització.

El caos en què es debaten els nostres no és, malaura­dament, cap garbuix de concepcions de formes, sinó de sentiments. La càrrega que els doblega com uns camà­lics no és cap tresor de cultures, sinó un sac de gemecs. Mentre ací i allà intenten d’establir les Ciutats ideals, ací gemeguem i plorem.

Quan la nova generació, la més castigada, que, intel·lectualment i espiritualment, es va formar sota la Dic­tadura de Primo de Rivera, va poder establir contacte amb les realitats patriòtiques i socials, els primers guies que ha acceptat han estat aquells qui ja porten un garbuix indestriable dintre seu, els inendegables. Hem vist entre nosaltres aconseguir els més allargats tiratges tot de publicacions on, en un mateix número, feien l’apolo­gia del Nacionalisme, del Comunisme i de l’Anarquia; on situaven en un mateix pla, per exemple, Prat de la Riba, Marx, Pi i Margall, Bakunin o els més irresponsables arri­bistes; on donaven, amb lletra grossa, les màximes més personals dels nostres pensadors al costat i en equivalència amb les de saberuts desqualificats.

Rica de sentiments, però fosca d’intel·ligència i fluixa de caràcter, a la nova generació ningú no li ha ensenyat encara que per a la convivència sota un règim liberal i democràtic cal, amb el recobrament de la Pàtria, el re­cobrament de cadascun dels ciutadans en llur pròpia consciència i en la consciència de la col·lectivitat.

[La Publicitat, 21-II-1932]

PRESÈNCIA DE LLULL

Hi ha un «retorn» a Llull? La commemoració del cen­tenari de la seva naixença ha permès de constatar la presència, àdhuc dins nuclis culturals modestos i de poc abast territorial, de solitaris fervorosos d’aquesta gran figura que no és de la Renaixença sinó de la Naixença catalana. Solitaris d’avui, això és, joves sensibilitats en les quals la lectura d’algunes de les obres del primer poeta català ha desvetllat un interès, que seria absurd de desaprofitar, pel genial polígraf. Per l’home i pel poeta.

La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya ha estat oportuníssima a tenir cura dels actes universitaris del centenari lul·lià, per tal com hi ha interessat un nom­bre de joveníssims fervorosos de la cultura catalana, es­càs si tan exigents som, però molt útil si els qui tenen compte d’endegar les vocacions novelles no menyspreen aquests símptomes d’una alba que neix. La conferència de dijous d’un lul·lista tan assenyalat com mossèn Sal­vador Galmés, interessantíssima sota diversos aspectes, m’ha renovat l’esperança en la possibilitat de realització d’un projecte, gairebé d’una dèria, que vaig exposar des del vell «Monitor», ben inútilment, ai las!

Creia jo aleshores, que tenia fresca la lectura d’algu­nes obres de Llull a la Biblioteca de la Universitat, que la imponent figura de l’autor de l’Arbre de Sciència i del Llibre d’Amic e Amat podia cobrir amb la seva ombra un exèrcit de joves estudiosos que volguessin especialit­zar-se en la coneixença i en l’exposició dels múltiples as­pectes de la seva vida i de la seva obra. Ho creia tan ingènuament que vaig proposar la fundació d’un Institut d’Estudis Lul·lians, amb seu a Barcelona, de vida prou folgada perquè els seus components poguessin reivindi­car aviat, d’una manera prou espectacular per a interes­sar-s’hi els homes de cultura, la humanitat i la universa­litat de Llul., Recordo que en la vida i en l’obra de Llull trobàvem els amics redactors d’aquella publicació gaire­bé clandestina temes d’especialització per a més d’una cinquantena d’estudiosos, i les havíem assenyalades.

Galmés, en la seva conferència, ha renovat, amb més coneixença de l’obra que nosaltres, aquesta crida al jo­vent universitari. Tots els meus vots són perquè sigui escoltat. Llull és més actual que molts escriptors d’avui que han aconseguit un nom universal. La seva ambició d’unitat a què m’he volgut referir darrerament, el seu temperament de gran polític, el seu lirisme, les seves in­tuïcions genials i, sobretot, l’home, permeten, al meu entendre, de centrar la figura de Llull.

L’estudi de Llull —i com més és llegit més hi convé hom— donaria a la nostra cultura un punt de referència universal.

No és pas un article de diari destinat a exposar les gairebé infinites suggerències de l’obra literària de Llull i del seu valor humà i actual. En canvi, és ben adequat per a subratllar la crida de Salvador Galmés a la joven­tut universitària. Cal tenir present, i m’he complagut a repetir-ho sovint aquests darrers temps, que les idees fonamentals del catalanisme universalista tenen el seu exponent a partir del segle tretze.

Galmés em permet, doncs, de renovar la meva dèria de minyó: un Institut d’Estudis Lul·lians afavoriria rà­pidament la coneixença d’aquest geni de la nostra lite­ratura. Ortodoxos i heterodoxos de la seva doctrina, de la seva filosofia, de la seva lírica, tindrien un nom autòcton a qui referir-se en llur apostolat o en llurs contro­vèrsies. La presencia de Llull és ja una política.

[«La Publicitat», 28-IV-1933]

ANTITESI ARTIFICIALISSIMA E PUERILE

Bé entenem el que vol en dir els qui ençà i enllà de Milà i de Moscou proclamen amb la veu robusta escaient a un convençut entusiasta «precisament» de la causa del Partit que mana, que l’art i la vida són una «mateixa cosa». O que «literatura és humanitat». I que la persona­litat del poeta és civil i política: realista, diuen. A Venè­cia la vostra realitat és feixistíssima. A Kharkov, socia­listíssima. No hi ha antítesi entre acció i pensament. (Ho enteneu? Inerts entre l’acció d’aquells que l’atzar ha elegit com els vostres tirans i la vostra; entre llur pensament i el vostre.)

Crec que només un foll pot sostenir que l’acció i el pensament han d’ésser divergents. ¿Què vol dir que en­tre els literats-poetes —i entre els altres— hi ha utilitaris i estetes? ¿Què vol dir això a Berlín? I a Mèxic? (¿O a Madrid sota Goicoechea o sota Largo-Caballero?) «No hi ha més realitat que la real», diuen, a cor, milanesos i moscovites. La realitat, però —la del real útil, o «visce­ral» com diuen els de l’extrema esquerra dels conven­çuts—, és una a Berlín, una altra a La Haia. Si el vostre pare s’estableix a L’Havana, la «realitat» política i civil, o social, no serà la mateixa que si el vostre pare s’esta­bleix a Belgrad. Sereu un usurpador si a Leningrad cri­deu «visca Mussolini!», i a Gènova «visca Stalin!». Puix que atengueu bé: quan els realistes socials us demanen que sigueu útils —això és, subordinats— a la causa de la cultura i de la civilització, de llur cultura i de llur civilització, llur pretensió és de convertir-vos sense esperança en uns estetes, que és allò precisament de què sou acusats. Estetes d’una estètica oficial, per tant, artificial. Us demanen que mentiu. Exigeixen la vostra esclavitud. Us permetran, després, de besar la mà que us paga. És la inclinació natural dels miserables.

Jo també crec que no hi ha distinció entre humanisme i literatura, entre el món i l’art, entre l’acció i el pensa­ment. Però, com a poeta, jo tinc la meva acció a realit­zar, urgent. El meu instint és segur i la meva realitat és total. La meva realitat, com la de tots els poetes, és suprema. Per tant, antilocal, extrapatriòtica, universal.

¿Quin sentit pot tenir per a un poeta lliurat precisament a l’acció, que per a ell és pensament, una expressió tan freqüent, tan vulgar avui com «crítica feixista» o «crítica socialista»? ¿Quina relació hi ha entre la poesia «eterna» i el règim, un règim mutable? ¿Entre la seva realitat total —perenne— i la realitat política a Bulgària o a Irlanda?

No és cert que hi hagi antítesi entre acció i pensa­ment en els poetes. Els poetes «realitzen» en llur mitjà propi, que no és el dels economistes ni el dels polítics. El poeta, nu davant l’home i davant la natura, no és responsable si, en situar-se davant la més alta de les rea­litats —superrealitat o suprarealitat—, sembla, als ulls dels falsos realistes del real immediat, situar-se «enfront» del mur on s’escorren, inestables, les ombres moridores.

 [«La Publicitat», 2-X-1934]

ARQUITECTURA, ESTIL I REGLA

El setembre vinent tindrà lloc a Roma el xiii Congrés Internacional dels arquitectes, el qual desenvoluparà els temes següents: 1) Consistència i construcció dels nous materials i resultats obtinguts amb llur ús; 2) De les coneixences útils als arquitectes, funcionaris o professionals lliures, en l’estudi dels edificis públics i dels plans reguladors de la ciutat, per tal que puguin col·laborar útilment en la projecció d’aquests plans, que comprenen tots els edificis, ponts, carreteres, estacions, etc., el conjunt de les quals contribueix a l’estètica general i a la urbanística, tal com aquesta és entesa actualment; 3) Estudi dels mitjans que els arquitectes poden emprar per fer comprendre clarament al públic i a les administracions els avantatges de recórrer a llur competència i a llurs serveis directes, sense passar a través dels intermediaris inútils com les societats de construccions; 4) De l’estandardització en l’habitació col·lectiva; 5) De la construcció, circulació i protecció subterrània; 6) Protecció de la concessió general dels projectes i drets dels arquitectes de dirigir-ne les construccions; 7) Concursos d’arquitectura i construccions de caràcter públic.

Ens sembla que els temes anunciats són prou in­teressants perquè els arquitectes que tenen el sentit de la responsabilitat —no són pas tots— hi fixin l’atenció. Els interessats, com nosaltres, per l’or­denació d’un estil que reculli les fretures de la sensibilitat moderna, els amorosos de les «asimètri­ques simetries», com nosaltres, i els qui, també com nosaltres, creuen que l’estil fa els pobles, seguim sempre amb atenció les temptatives que, en l’or­dre arquitectònic i urbanístic, són exposades en aquests congressos per arquitectes de tendència di­versa però d’intenció concorde.

Potser, entre nosaltres, i encara que alguns deuen creure que no, hom insisteix poc entorn del tema de l’estil. En instaurar-se la República, des de La Publicitat i amb el nostre nom legal vam ex­posar el nostre desencís: la República no tenia es­til. No ho dèiem en el sentit d’alguns escriptors castellans, per bé que l’estil polític i l’estètica man­tinguin uns lligams que no són albiradors per a tot­hom. La forma, però, respon sovint al contingut: una «revolució» que mantenia cobertes amb un pe­llingot de sac les velles insígnies dels escuts, que tapava amb franges roges de les banderes arriades[1] i que, l’endemà mateix d’haver estat «pro­clamada», copiava i refeia el vell, fracassava com a tal. Potser és arriscat afirmar-ho, per tal com no va ésser, des del primer moment, una revolta es­tètica, ans únicament sentimental, la Revolució fracassava, com a tal, a les quaranta-vuit hores d’haver estat proclamada.

El sovietisme, el nazisme i el feixisme —fosca, tèrbola o actual— estan representats per una estè­tica. L’anglicisme i el kemalisme, també. A Itàlia han passat de l’estació ferroviària de Milà a la de Florença; Moscou rectifica les seves desviacions neoclassicistes i accepta l’estètica nova tot escoltant els parers dels més decidits dels arquitectes interessats per a trobar l’estil que correspon als temps actuals. Al classicisme acadèmic oposen un classicisme viu.  

L’arquitectura expressa, millor que cap altra art, l’estil d’un poble. Amb l’estil, la seva originalitat i la seva forca: la Catalunya autònoma tampoc no va respondre del tot als interessos vius de l’espe­rit nou. Per tal com no va tenir una política li va fallar, en tants d’aspectes, l’estètica. Allà on va triomfar la voluntat de reforma —al·ludim l’acte més efectiu que han vist realitzar, que és el de la Universitat autònoma— triomfava un estil cultural.

(I pensar que hi va haver diaris catalans i periodistes catalans que van combatre, en català, la primera Universitat pròpia! És evident que és en nom del Catalanisme que hom ha atacat més despietadament Catalunya.) A dreta i a sinistra els irresponsables fan gruix.

Doneu-me només el passaport d’un país i us diré com és. O un bitllet governatiu o les titulars d’un diari. Un poble amb estil, que vol dir amb una política clara i directa, el descobriu en els detalls més perdedors. Un poble amb estrenyecaps atia l’anarquia.

Quan Catalunya, moralment, s’ha desfet, ho proclamen els urbanistes, els arquitectes i àdhuc els periodistes: vegeu quin català escriuen molts dels nostres joves. La Dictadura va donar el «gòtic» del carrer del Bisbe i la incòmoda Exposició de Montjuïc. La desfeta de la Generalitat dóna un estil arquitectònicament i espiritualment representat per l’edifici de la Cambra de la Propietat, del Portal de l’Àngel.

Allà on no hi ha regla ni estil hi ha barbàrie. 

Preferim, qui ens ho blasmarà, un vell edifici que faci olor de nou a un edifici novell que flairi reumàtic. Encara que l’autor, bugat o moix, ens vulgui fer creure que ho ha fet expressament. Els imitadors d’engruts i rovells no són dels nostres. Ja en tenim prou amb certes manifestacions de pessebrisme municipal, medieval o camperol.

                                                                                                       [La Publicitat, 14-VIII-1935]

---

[1] Ami no observa l’afegitó de l’autor, i diu: « ... bande­res i que ... ».

AGNOSTICISME NO COMPARTIT

No solament els bascos i els gallecs, ans també els canaris, han expressat, per mitjà de la premsa, llur parer favorable a una intervenció més decidida dels diputats catalans «a favor dels interessos generals de la República». Millor: d’una manera molt subtil, canaris, bascos i gallecs han fet comprendre que la representació catalana al Parlament es mostrava excessivament reservada en debatre’s qüestions que afecten la generalitat del país. Més decidida, la premsa d’Euskadi creu que el silenci de l’equip català, sobretot el de la seva ala esquerra, no afavoreix la resolució dels plets nacionals plantejats als Constituents.

Ens interessa de fer constar que no són solament els nostres correligionaris en autonomies de Galícia i d’Euskadi que lamenten l’escassa intervenció dels representants de Catalunya en els debats que no afecten l’Estatut de Catalunya, sinó que la majoria dels catalans amb sensibilitat política s’han adonat dies ha d’aquesta activitat deficient de la minoria catalana.

El punt de vista dels autonomistes gallecs i bascos, compartit per molts catalans, és que la intervenció de la minoria catalana a favor de l’Estatut hauria d’ésser completada per una intervenció franca i decidida de la mateixa minoria a favor de totes les reivindicacions de caràcter autonomista posades a debat per les altres minories parlamentàries. Un escriptor galleguista creu que aquesta intervenció hauria d’ésser, com hem transcrit abans, a favor dels interessos generals de la República.

Cal comprendre entre aquests interessos no solament els derivats dels principis doctrinals debatuts en aprovar-se els articles de la Constitució, ans també els interessos localitzats. És a dir: a parer d’uns i altres, la posició de la minoria catalana davant el Parlament hauria guanyat en avantatge d’haver considerat llurs components com a propis no solament els plets autonomistes gallecs i bascos, sinó també, per dir-ho així, el «plet» general de la República.

Aquesta «absència» d’un pensament català, d’unes directives catalanes, en l’obra de la reconstrucció política d’Espanya és més ostensible si hom té en compte que el Catalanisme ha elaborat, en el curs de la seva formació ideològica, una doctrina que, per damunt de les seves interpretacions liberals o tradicionals, és prou sòlidament estructurada per a permetre als representants de Catalunya, de dreta o d’esquerra, blancs o vermells, un plantejament general del punt de vista català.

Puix que aquesta és la veritat, que semblen haver oblidat (per ventura intencionadament), o que potser ignoren, nombre dels representants actuals de Catalunya al Parlament. Davant l’espanyolisme unilateral i castellanista, davant el nacionalisme imperialista castellà, hi ha l’espanyolisme objectiu i optimista del Catalanisme històric, total.

L’agnosticisme de l’actual minoria catalana al Parlament, conscient o no, és, a parer nostre, un error de tàctica. Un (irreparable?) error que esdevindrà històric.

[La Publicitat, 2-X-1931]