UN MONUMENT A RAMON LLULL

Miquel Ferrà, des d’aquesta mateixa plana, ha dit exactament allò que calia a propòsit de l’homenatge plàs­tic que les terres de llengua catalana deuen a Ramon Llull. Llur capitalitat, Barcelona, no té encara, en escau­re’s el setè centenari de la naixença del nostre primer gran poeta, un monument de pedra que assenyali al transeünt la permanència en el record del nom d’un dels nostres pocs valors universals.

(Millor!, diuen, Aquest, Aquell i El de més enllà. Millor!, responem a cor tots els catalans a qui la majoria de monuments aixecats a la memòria d’Algú en aquesta Barcelona sotmesa a la dictadura dels urbanicides ens sembla no pas un homenatge, ans una ofensa. Però, ¿i si, en un moment de seny, ens poséssim d’acord perquè aquest monument proposat per commemorar el centena­ri lul·lià fos aquella «noble estàtua» a la qual han al·ludit en poc temps no solament En Ferrà ans també N’Avinyó, En Segarra i N’Alós?)

Els poetes, que, entre nosaltres, són els qui més deuen a Ramon Llull, podrien ésser cridats, tant com els artis­tes, a triar l’indret més escaient per a erigir-hi l’estàtua i àdhuc hom els podria atorgar un lloc entre els ciuta­dans nomenats per a seleccionar els projectes escultòrics.

Personalment he pogut constatar en pocs dies de di­ferencia com la figura de Llull guarda als ulls de molts les seves proporcions, i com la seva obra interessa com una obra d’actualitat vivent.

No és pas que jo, personalment, cregui que un monu­ment urbà sigui el millor homenatge a un home il·lustre.

Tots els tòpics favorables a «la lectura de les seves obres», a «escoltar la veu del seu missatge», a «propagar les se­ves doctrines», a «seguir el seu exemple» són vàlids. Per a un homenatge plàstic a Ramon Llull en escaure’s el seu setè centenari em sembla no solament oportú sinó que crec que si Catalunya no visqués tan estranyament ab­sent d’ella mateixa, el monument a Ramon Llull estaria a hores d’ara a punt d’inaugurar-se.

De Llull hom en diu molt de bé. Però... d’esma. Per a molts de catalans és una figura gairebé mítica. Alguns romàntics del catolicisme l’han fet actual darrerament a Franca i els superrealistes, desentenent-se del cristianis­me fonamental de l’obra de Llull, l’han posat a la llista dels autors herètics que aconsellen de llegir. (Molts re­cordareu el somni llegendari: Llull, adormit al peu d’un arbre, va tenir un dia un somni. Li va semblar que veia damunt les fulles caràcters de lletra turcs i àrabs. Se­gons Llull —o la llegenda—, això era una revelació del cel. ¿No deu ser aquesta «mística» de la revelació que haurà suggerit als irrealistes francesos —Max Jacob, Bre­ton— d’incloure Llull entre els seus?)

Sigui quin sigui, però, el criteri que mereixi, per exem­ple, Llull filòsof, el seu nom és una rèplica als clercs defensors del quietisme intel·lectualista. Ningú com Llull no ha «intervingut» fins al martiri. Em deia fa poc un entusiasta de Benda que Llull no fou mai un intel·lectual, i que sempre, àdhuc en l’Ars Magna, fou un poeta. Per que rebutjar-ho?

M’he apartat una mica del tema d’aquest article la intenció del qual, per ventura també de poeta, és propo­sar que hom prengui en consideració el meu punt de vista particular favorable a l’acceptació del monument que en ple carrer del Bisbe, i a costat mateix del Palau de la Generalitat, la Dictadura destinava a no sé quins «màrtirs».

El lloc és el més escaient de la ciutat: l’arquitectura, discretíssima. Basta només triar els escultors per al bust o estàtua i per als relleus. Això permetrà enllestir el mo­nument aquest mateix any que és, si fa no fa, el del centenari.

Em farà costat ningú? 

[«La Publicitat», 2-IV-1933]

 

«HI HA CENT MANERES DE SERVIR EL PAÍS...»

No recordem exactament on hem llegit aquests mots (Jules Payot? Aulard?). Però sabem que van ésser habi­tuals entre els apòstols laics de la Revolució francesa. Aquests darrers vint anys, els apologistes de la pàtria de la Revolució han estat denigrats pels apologistes de la pàtria francesa. De 1914 a 1918, uns i altres van combatre arrenglerats sota un mateix Estat Major. França? Huma­nitat? Tant se valia: la pàtria de la Revolució «va coin­cidir» amb França, i els drets de l’home amb els drets dels ciutadans de la República francesa. L’himne de la revolu­ció es va tornar l’himne de França. I tant els qui creien que la pàtria no era la raça (puix que a França ni els bascs, ni els bretons, ni els provençals no integren cap unitat ràcica); ni la unitat de llengua (bretons, france­sos i occitans a França, la Suïssa quadrilingüe, la Bèlgica bilingüe, etc.), ni l’ús, ni l’esperit com els defensors de la pàtria natural (una terra, una estirp, una llengua, una religió), es van aplegar sota una mateixa senyera. Els uns, granada en mà, defensaven la «Civilització»; els altres la «Civilització francesa». França es va beneficiar de tots els estols. Tots dos van servir el país.

Però hi ha d’altres maneres, cent d’altres maneres, en temps de pau, de servir el país: el laboratori, la bi­blioteca, el taller, l’hospital. Hi ha l’home coratjós. «Hi ha el defensor del dret, de la llei i de la llibertat», ha dit Primaire. Hi ha, encara, el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitec­te. Ateneu bé: el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte. Arbi­trarietat? Paradoxa? No; oh, no...

Les condicions especials en què es debat el nostre plet han obligat sovint, i obliguen encara, el Poeta, el Ciutadà i l’Arquitecte a ocupar el lloc del Polític. La dura oposi­ció de l’adversari ve empitjorada entre nosaltres per l’asmàtica resistència del desnacionalitzat a incorporar-se als moviments de reivindicació. Si el recobrament dels autòctons per la causa de la pròpia llibertat no hagués estat tan lent, la tasca del polític hauria estat menys feixuga i a l’hora de defensar uns drets —i uns deures—­ davant l’Estat en constitució, la cohesió de tres milions de ciutadans hauria donat a la representació parlamentà­ria el do d’eloqüència i de convenciment que patèticament li ha mancat. El balbuceig dels representants del poble és celadament l’expressió del balbuceig dels congregats.

Aquestes dues tasques d’establir un front davant l’adversari i de mantenir-lo han motivat un afebliment dels tres poders, dels tres braços a primer cop d’ull arbitra­ris: Poetes, ciutadans i arquitectes han abandonat les activitats pròpies per dedicar-se a allistar i a convèn­cer. No s’han pogut refiar ni del «poble» ni del «polí­tic», i han hagut d’ésser ells mateixos multitud i capitost.

«És una error —deia, si fa no fa, Sorel al seu deixeble Edouard Berth— que els teòrics del sindicalisme no pertanyem a cap sindicat ni actuem en política.» El con­tacte del doctrinari amb la massa desmoralitza, segons ell, l’un i l’altra.

¿No és possible que entre nosaltres es propagui una error equivalent? ¿No seria més eficaç que el ciutadà actués decididament com a tal, i reaccionés, baronívola­ment, a favor de la causa de la llibertat, del dret i de la justícia en tots els ordres de la vida? Estem segurs que en aquests moments ningú no en dubta.

Però tan segurs estem, i més encara, de la necessitat que el Poeta i l’Arquitecte (amb les diverses i múltiples accepcions amb què hom vulgui emprar aquests dos qualificatius) abandonin llur uniforme equívoc per ésser in­tensament Poeta i Arquitecte, amb vestidura pròpia.

Primer és la política?, pregunta Roorda. Per als polí­tics, és clar. Però, poetes, arquitectes, ciutadans!, pel bé de la pàtria, pel bé de la humanitat, no abandoneu els vostres castells, conreeu les vostres possessions. Puix que serà quan amb més fervor i amb més exclusivitat basti­reu la vostra, que realitzareu una política, que fareu «la política» que convé al País. El polític, el lloc del qual —oh falsa vocació!— usurpeu enganyats, ha d’ésser un ordenador de les vostres obres.

[La Publicitat, 25.XI.1931]

JOSEP GAUSACHS II

Quan llegiu: «... la pintura es debat en espasmes agò­nics» s’esdevé que hi doneu la vostra conformitat per adhesió als corrents antipictòrics del constructivisme ra­cionalista, o per reacció davant els quilòmetres de tela, de pintura inútil, que hom exposa d’un cap a l’altre de temporada a les galeries de Barcelona, o per esperit re­volucionari advers a totes les tendències actuals de la pintura burgesa —inclosa, ja hi ha qui ho ha dit, la pin­tura literària del surrealisme de l’escola de París. Si, menys radical en les vostres resolucions, vacil·leu, però, a donar categoria excessiva a la pintura moderna, s’esdevé que o passegeu escèptic davant tanta d’exhibició absurda, decidit, però, a aplaudir, si s’escau, els intents reeixits, o que exulteu tot d’una davant el miracle. Aques­ta exultació, possiblement lírica —no és cap censura, sinó al contrari—, després d’assenyalar que no sou cap col·leccionista de l’espècie barcelonina amb característi­ques franques d’imbecil·litat precoç, pot produir-se, per exemple, davant les pintures exposades per Josep Gau­sachs a can Valenciano. No us atraurà ni el tema; això és, no us adonareu ni del realisme del paisatge ni de la sem­blança del retrat, ni de la melangia de les platges, ni de les carns regalimants dels bodegons. Us adonareu, com els qui presenciaren, a Manresa, la Davallada de l’Espe­rit Sant en forma de globus lluminós, que sou espectador, potser únic, d’un miracle: heus ací una pintura —diríeu— ­pintada amb pintura! ¿Amb quin material, doncs, deuen pintar la majoria dels «artistes» que exhibeixen llur ma­gra nuesa pels carrerons obacs i obscens de les galeries d’art?

[La Publicitat, 20-V-1934]

JOSEP GAUSACHS I

Tantes d’escoles! I tants de pintors! I tantes d’exposi­cions! Tanmateix és cert. Però entre dogma i tendència, entre incendiaris i bombers heus ací a les Galeries Laieta­nes un esperit finíssim, un dibuixant subtil, un tempera­ment dur i graciós a la vegada, un pintor francament, decididament europeu, universal: Gausachs. A Gausachs, l’admirem des de les seves primeres produccions plàsti­ques o l’impressionisme? Cubisme? Superrealisme? Tant se val! Gira a la dreta? Tomba a l’esquerra? Què li fa! Tota la producció de Gausachs es mou dins un mateix pla. Tant si empra la «noble matèria» com si enganxa tuberies de plom als seus quadres, Gausachs manté les seves quali­tats d’esquiador celest. Menys vel·leïtós que Dalí —l’inèdit Dalí, malgrat tot! Menys dogmàtic que Miró, l’enginyós pessebrista astral. Quan Barcelona es deixondirà de les tenebres que de 1923 ençà (i encara dura) la submergeixen, les primeres clarors que il·luminaran la seva alba novella tindran la fràgil duresa de cinc o sis pintors que més estimem, entre els quals Gausachs.

Gausachs, o el dibuixant per a britànics naturalitzats a Barcelona. No diem el pintor, puix que ens referim ex­clusivament a la producció d’aquest artista datada a Hecho —o Fecho— (Pirineu Aragonès) a l’estiu de 1931 i exposada del 29 de novembre a l’11 de desembre a les Galeries Laietanes. Gausachs exposarà la seva pintura ben aviat a la Sala Parés.

[La Publicitat, 3-XII-1931]

ESCOLA CATALANA?

Hi ha una escola catalana de superrealisme? L’ano­menada actual de dos pintors racialment catalans, Dalí i Miró, permet de fer aquesta pregunta. Quant a Dalí, la seva racialitat és, ho hem dit alguna altra vegada, típica. Dalí aporta a la pintura universal les característiques més sensibles del «realisme metafísic» dels endicocèfals brus. Tota l’altra pintura dita «surrealista», això és, de la secta a que pertany Dalí, recula davant les produccions del solitari del Cap de Creus. Ignorem si entre els ama­dors de les recerques plàstiques o de l’aventura espiritual Dalí és «comprès» (permeteu el vulgarisme) amb la facili­tat amb que el comprendrà sempre un sud-europeu occi­dental i, singularment, un català sensible. Puix que cal po­sar-se aquesta paradoxa: nosaltres, que no creiem en un tipus ràcic català, ni en un nacionalisme de tipus àric, hem de modificar la nostra creença o, si voleu, establir una excepció davant un pintor com Dalí (ideològicament un sense-pàtria, un negador de la pàtria), el qual manté totes les essències del català tipus fins al punt d’haver donat la nota més aguda dins la pintura europea precisa­ment per la seva fidelitat a l’esperit de la tribu que l’ha infantat. Amb motiu de la seva exposició recent a les Galeries Pierre, ha estat reconeguda (no diem acceptada) la personalitat de Dalí. Els crítics més oposats en ideo­logia han reconegut la seva primacia dins la pintura anomenada «surrealista». No han vist prou bé que era precisament pel seu agut «realisme», profundament, ex­clusivament local.

II

Com Dalí, el pintor Joan Miró fa plàstiques en les pintures algunes de les qualitats autòctones més castis­ses. No solament per nodriment irracional, ans bé per voluntat, per dir-ho així, política. L’obra de Miró —d’in­tuïció irrealista i plàsticament romàntica— és gairebé d’expansió nacional. (En l’exposició de les seves pintures, que acaba de cloure a les Galeries Pierre, de París, Miró ha venut catorze de les seves divuit grans teles exe­cutades aquest hivern darrer. Actualment se li represen­ta, amb èxit, a «L’Alhambra» de Londres, Joc d’infants, i els seus admiradors anglesos han organitzat ràpidament —per telèfon i tramesa per avió— una exhibició de pin­tura i dibuix mironians a The Major Gallery de Lon­dres. A la tarda li ha estat sol·licitada una exposició a Nova York, i, per a l’hivern, una exposició general a Ba­silea i a Zuric. Una altra exposició de l’obra de Miró es prepara a Londres, l’obertura de la qual serà dins la pri­mera quinzena d’abril de 1934. Simultàniament a aquesta exposició, «Cahiers d’Art», de París, publicarà un número dedicat exclusivament a la reproducció de les darreres obres del nostre pintor amb textos en francès. anglès i alemany. I, també, la casa editorial Skira, que ha publi­cat obres de poetes clàssics il·lustrades per Picasso i per Dalí, acaba d’encarregar a Miró les il·lustracions del llibre d’un poeta, clàssic també.) L’expansió, la «irradiació», com es complau a dir Miró, de Catalunya a través de la seva pintura és palesa si hom té present que ha pintat les seves obres ací —com Dalí—, i que es nodreix, també com Dalí, de les més delicades essències de la nostra espiritualitat. Per exemple, les catorze pintures darreres, venudes l’endemà d’ésser exposades, han estat executades totes al passatge del Crèdit, de Barcelona. En aquest temps de crisi i de «contingentaments» és bo de saber que l’exportació de pintura superrealista ha esdevingut un honorable comerç.

[La Publicitat, 12 i 13-VII-1933]