«PATRIOTA, ESQUERP I ÍNTEGRE»

La Conferència del Desarmament ha motivat una ma­nifestació imponent de les voluntats pacifistes de tot el món. Per damunt les diversitats de raça, de llengua, de religió i de concepció social, els esperits més sensibles s’han mostrat unànimes a assenyalar els perills d’una re­presa d’hostilitats guerreres onsevulga que fos i l’opor­tunitat d’aprofitar l’aspiració a la pau de la majoria dels homes d’avui per a endegar definitivament aquelles voluntats i per a fer-la pràcticament efectiva.
 Per poc inclinats que us sentiu pels temes periodís­tics que es refereixen als problemes de la pau i del desarmament, us haureu adonat de com és copiosa, sobretot en aquests darrers temps, la literatura que s’hi refereix: no hi ha escriptor polític, ni escriptor independent, ni agrupament de literats prou lliures per a desentendre’s de les pressions oficials, ni caricaturista polític, que no hagin fet pública manifestació d’aquella voluntat de pau que caracteritza els esperits universals d’avui.

A la secció Meridians, donem el text del manifest adreçat al seu Govern pels escriptors txecs més assenyalats, i un extracte, molt breu, d’un article publicat per H. G. Wells en publicacions de diversos països. En un dels paràgrafs d’aquest article, el famós novel·lista anglès posa, d’una manera molt nua i crua, aquest dilema: o «Cosmòpolis» o «guerra». Això és: tot pacifista que no estigui disposat a cedir part de la sobirania nacional del seu país a favor d’una autoritat internacional, central (universal i federal), que no tingui el coratge de subordinar la bandera nacional a la bandera de la pau, peca o de poca intel·ligència o de mala fe. «Un país no pot ésser a la vegada independent i controlat, un europeu no pot ésser a la vegada un partidari de la pau organitzada i un patriota feréstec i íntegre.»

Creiem que aquestes paraules de Wells —que no amaga un cert escepticisme quan dubta que hom pugui il·lusionar-se massa sobre els progressos seriosos de la pràc­tica pacifista— són singularment, en el seu aspecte apatriòtic, suggestives. Patriotes catalans, hem hagut de vèncer sovint la incomprensió d’aquells als quals és dur de distingir la fervor patriòtica de les col·lectivitats nacionals sotmeses a un Estat aliè i sovint advers a llur fretura de llibertat, i la fervor patriòtica dels qui en fer sinònims pàtria i Estat acusen precisament aquelles col·lectivitats de patriotisme desviat.

Els mots de Wells ens donen oportunitat per a mani­festar no solament la nostra aversió pel patriotisme es­querp i íntegre, ans també per a confirmar la nostra adhesió, que data de la nostra més extrema adolescència, pel Catalanisme en tant que representa l’expressió d’un patriotisme políticament condicionat a una reforma ra­dical de l’estructura dels Estats i a una concepció nova de les relacions exteriors d’aquests Estats.

Nosaltres som patriotes fins al punt, i no més enllà, que la Pàtria catalana, això és, la col·lectivitat dels cata­lans, vegi reconeguda la seva llibertat, que no ha d’adme­tre d’altres limitacions que les que ella mateixa, d’acord amb les directives tradicionals del catalanisme polític, reconegui com a necessàries per a conciliar els seus drets elementals amb els deures que comporta la doctrina federalista, ja que, renovada, el guany hauria estat copiós: hom hauria apaivagat els clams desesperançats dels extremosos, hom hauria donat la sensació que, efectivament, anàvem cap a un ordre nou, i aquella «originalitat» que els viatgers cerquen inútilment en l’articulat de la Constitució hauria estat no solament un estímul sinó un exemple. Als qui segueixen l’exposició de les directives dels més joves doctrinaris europeistes d’avui no estra­nyarà la nostra afirmació que, políticament, el més revolucionari que hom pot fer és l’ordenació federal dins cada Estat per a arribar a l’Europa sobirana. Des dels joves intel·lectuals liberals i europeistes als socialistes més ortodoxos, tots convenen a proclamar la necessitat d’una política federal a l’interior dels vells Estats i una política federadora a l’exterior, amb prou esperit crític.

[La Publicitat, 17-II-1932]

OBIOLS, O EL PUDOR

Des dels seus primers cartons —flancs dolcíssims dels pujols de Sarrià, vinya, oliveres (o alzines!)— Josep Obiols ha mostrat púdicament una qualitat pictòrica idèntica. PÚDICAMENT. El pintor Obiols —no és ell sol en la història de la pintura ni en la de la literatura— ha ama­gat les seves altes qualitats i les ha recollides, sovint, sota carotes alienes. Per timidesa, per pudor. Aquesta pudicitat, característica en alguns esperits formats a l’an­tiga vila que protegeix el Mont d’Orsa (Gausachs i Obiols, per exemple), és una de les més belles qualitats de la humanitat catalana. Aquest pudor és, en Obiols, triple: com a pintor, com a català i com a home. Deia Joaquim Folguera (com hauria gaudit, el gran enyorat, de retrobar reunides totes les característiques espirituals de Jo­sep Obiols a la «Syra» aquests dies!) que la pugna en aquest món no és, com creuen els marxistes, entre dues classes: els possessors i els desposseïts, ni, com creuen els moralistes, entre bons i dolents, ans entre els parti­daris de la feina ben feta i els altres, entre la Pudícia i la Barroeria. El pintor Obiols és entre els primers dels primers. És «el pudor» i «l’obra ben feta». (L’actual di­vorci, prematur —l’espiritual, no el polític—, entre els catalanistes es deu a la irrupció dins el nostre moviment col·lectiu de l’escamot dels barroers, dels impúdics, els quals, com s’esdevé sovint en els moments més crítics d’una revolució, s’apoderen del comandament des d’on exhibeixen les característiques de llur estament: fals misticisme, intriga, arribisme, duplicitat, exaltació eròtico-sentimental de les masses, intolerància i traïció. El púdic és liberal; el barroer, tirànic. El Catalanisme històric és púdic, integrador, liberal. El Catalanisme histèric dels barroers és impúdic, disgregador i feixista.) En política com en pintura. No desistim: Obiols, o el pudor, o si voleu, Obiols, o el català.^*

                                                                                  [La Publicitat, 24-XII-1931]

^* Entre els pintors que estimem, Gausachs és púdicament tímid, Miró púdicament pur, Dalí impúdicament pur.

ESTIMAR CATALUNYA

S’avé sempre a la veritat qui afirma que el Catala­nisme ha nat i progressat a causa de l’amor dels cata­lans a llur contrada. Sia tradicionalista, sia conservador, sia progressista, el català, quan, regenerat per la gràcia de l’amor a la comunitat, ha intervingut en política, ho ha fet endut per aquesta afecció. Haurà projectat, en el seu fur intern, una imatge de Catalunya benauradament medieval, o pacíficament menestral o arriscadament pro­gressista socialment i políticament; tant se val: el motor únic ha estat l’amor a la col·lectivitat de gents que par­len català.

Costa d’admetre que no estimen Catalunya els qui no s’avenen a viure darrera uns finestrals gòtics: o els qui voldrien, al contrari, que ens vestíssim tots plegats com els súbdits de Jaume I. O, encara, els qui pretenen que res no s’acosta tant a un eslau com un català, i vol­drien veure ceretans, indigetes, ausetans, laietans, iler­getes i cossetans, regits a la manera moscovita. Costa tant, que ens és desagradable àdhuc el fet de veure esta­blerta aquesta competència. No es pot dir mai: En Tal no estima Catalunya perquè refusa el porró, l’esparde­nya, les excursions a Montserrat i la sopa de farigola. O, en Tal Altre no l’estima perquè només col·lecciona goigs, fa el pessebre pels volts de Nadal i en música no­més admet el flabiol, el tamborí i la tenora.

No es pot dir. No podem negar la catalanitat de nin­gú, sia individualista, sia col·lectivista, en tant que Cata­lanisme vol dir amor de la terra natal. Tots estimen Catalunya, tots són catalans els qui reconeixen com a mo­tor de llur activitat política i social precisament aquell amor. Ningú no es pot atribuir l’exclusiva en aquest abandó generós del pur egoisme individual a la causa comuna. Ningú no és més català que altri en tant que tots reconeixen l’amor a la comunitat com a motivació única de llur punt de vista divergent. Els qui la volen Blanca, els qui la volen Negra i els qui la volen Tal-Com-­És, tots, mentre no hi haurà un fet concret que justifiqui la malfiança, són lleials al terrer.

Les dificultats branquen i fullen en concretar aquell fet. Puix que un us dirà que voler Catalunya «així» no és tan català com voler-la «aixà». No creiem, però, en llur imperabilitat. Si Catalunya és «una» i indivisible —per què no?— tot allò que no afecta l’essència mateixa de la seva unitat, tot allò que no impossibilita la tasca més urgent que és la del propi recobrament i la de la reconstrucció prèvia a la seva realització i a la seva pro­gressió, és secundari.

Per a un català, el signe d’unió entre els compatrio­tes és un signe d’amor: al Fet català i a la Idea que l’impulsa. Els qui estimen o accepten Catalunya es retro­ben. Per sota i per damunt les banderes. D’ací que, essent sovint una minoria els catalanistes de cada vila, de cada ciutat de Catalunya, són ells qui donen el to a les fac­cions. I quan més obertes són les hostilitats, els catalans s’haurien de donar les mans i oblidar llurs discòrdies.

Vegeu com reconeixereu el català addicte: per un acte també d’amor: acostar-se als altres, errats en la lluita o ofuscats en la victòria, per enfortir el lligam comú, mentre Catalunya no haurà assolit la seva plenitud, reconeixereu els qui l’amen i estimen per la promptitud a desertar de les faccions, a reconèixer l’error o l’ofusca­ció, a subordinar llurs activitats polítiques a una sola activitat solidària: establir un front més ample per fer el combat menys dur.

[La Publicitat, 11-I-1935]

A LA UNITAT PER LA CULTURA

Quan un català afecte a la causa del Catalanisme anomena pel seu nom el país natiu i diu Catalunya, no es limita a representar-se mentalment les terres que integren unes províncies administratives. En dir Catalunya, en sil·labejar el nom de la nostra contrada, el català re­generat per la fe en els seus destins projecta damunt un mapa inèdit la silueta d’una comunitat realitzada on tots els qui parlen català i els qui sense parlar-lo han ingres­sat, sota el signe de la unitat per la cultura, a tan noble assemblea, es reconeixen conciutadans amb igualtat de drets i de deures.

 Tota cultura tendeix a unir; tota pàtria tendeix a realitzar-se. Una política, si és lleial a la seva destinació d’e­xecutar per a l’eternitat, ha de servir simultàniament la cultura i la Pàtria. Sota el signe negatiu, les cultures i les pàtries es dissolen en lluites internes, en pugnes en­tre vilatges, en duels entre els capitosts de les faccions en l’assalt del poder pels incapaços, en la plebeïtzació dels valors intel·lectuals, en el menyspreu de les capacitats físiques i de les realitats morals. Sota el signe positiu en canvi, les pàtries i les cultures ordenen llurs forces físiques i espirituals, bandegen els instigadors de guerra civil, eleven la moral dels ciutadans i s’assenyalen un des­tí. La Pàtria i la Cultura exerceixen una funció irradia­dora integradora, o moren damunt arenys ombrívols tot rosegant les pròpies entranyes.

Cap ciutadà en aquesta hora de dubtes sobre quins són els destins de la col·lectivitat, si, sota el signe positiu, exerceix un domini absolut sobre el seu ésser físic o la seva realitat espiritual, no dubtarà a decidir-se: a la unitat per la cultura i a l’imperi per l’establiment d’un ordre i de la seva jerarquia. En el cas advers a la dispersió mortal per l’anivellament al ras, desintegració física substitució dels ideals integradors per les cobejances immediates materials o nihilistes en l’ordre ètic, social i polític.      

El Catalanisme que, doctrinalment és de rel mediterrània, en les seves diverses manifestacions culturals o polítiques ha tendit sempre a ordenar per a construir a projectar-se, a eixamplar-se, a integrar. Quan algú intenta de desviar-lo dels seus destins, la contrada esdevé una província agònica en una terra morta i els ciutadans s’espellussen els uns contra els altres per disputar-se els sous escassos embossats durant la servitud.

El Missatge als Mallorquins és una represa de cons­ciència. La desídia i la incúria esdevenen en els cors lleials i en les voluntats disciplinades passió d’unitat. Con­voquem els catalans insulars per tal com sense ells la Pàtria és orba. Un altre dia cridaran en nom de la cultura superior els qui, per tal com són germans de llinatge, de llengua i d’història, s’hi trobaran exclusivament repre­sentats. I els qui s’aixopluguen sota la bandera comuna perquè serà la més segura de les societats polítiques. 

Per la unitat de la cultura, pel recobrament polític i social, per la congregació de totes les gents que par­len vulgar o se senten políticament, culturalment o so­cialment representades per Catalunya, tots els fills de la terra, d’orient a occident, del litoral o de la muntanya, súbdits d’un Estat o d’un altre Estat, continentals o in­sulars, han d’ésser presents a l’hora de la realització de la Idea Catalana.

[La Publicitat, 16-VI-1936]

SÓN UNS SENYORS D’AQUELL TEMPS...

Qui no s’ha adonat? Aquest, Aquell i Aquell Altre, poe­ta, novel·lista i erudit, respectivament; En Pere, En Pau i En Berenguera, dramaturg, filòsof i periodista, respectivament, escriuen un català que els crítics més assenya­lats han reconegut, segons llur manera de dir, «modèlic», El més eminent, poeta, per exemple, té el crèdit del més exigent dels filòlegs: el més popular, periodista, per exemple, és un acreditat purista. Qui vol escriure català, versaire novençà o novel·lista universitari, llegeix i rellegeix els texts de tots ells per llimar i polir l’estil propi. Qui es creu culte no gosaria dir en veu alta que ha oblidat de llegir encara que només sigui un paràgraf d’aquests estilistes eminents.

Doncs bé: Aquest, Aquell i Aquell Altre, com els ma­teixos Pere, Pau i Berenguera, quan entre ells tenen llurs savis debats al clos més confortable de l’Ateneu o llurs diàlegs espurnants pels bars literaris o per les redaccions més conspícues, parlen un baix dialecte subbarceloní en el qual cap de llurs milers d’admiradors anònims no reconeixeria el mestre.

Tots hem estat testimonis d’aquesta conversió del bell catalanesc escrit dels nostres autors famosos en un argot enteranyinat parlat per ells mateixos, i que a hores d’ara, amb honorables excepcions, és corrent sobretot al Ninot i a la Franca Xica.

No em refereixo, és clar!, al bon parlar, sinó al bell parlar, o millor, al just parlar. Crec que En Montull, poe­ta, i En Bofarull, periodista —poso per cas—, haurien d’abandonar a casa, a l’Ateneu, al Bar automàtic i a la Re­dacció, llur estrany pudor, a conseqüència del qual ells, que parlen interiorment bé, «tradueixen» llur diàleg al dialecte que entre tots hem convingut que calia sebollir. (No em refereixo, és clar!, al noble dialecte local, ans al murciano-català, tan de moda.)

Us irrita topar amb un col·lega il·lustre que per no passar per bufat us etziba a vós, exactament a vós, un doll de castellanades sintàctiques, prosòdiques i gosaria dir ortogràfiques que a hores d’ara hi ha molts de xofers, molts d’adroguers i molts de sastres, tots ells conseqüents, que s’avergonyirien de mantenir en llur lèxic.

No es tracta pas que diguin, exagerats!, «mercès», «historiaire», «quelcom», ni, a tot drap, «tanmateix». Ni que ornin llurs paraules amb «homs», «ços» i «llurs» in­discrets. Però que, com un anglès mitjà, un francès mitjà i fins i tot un català mitjà d’avui, bandegin de la conversa les impureses que han eliminat ja dels texts. Sense aver­gonyir-se’n! Puix que si la catalanització per mitjà de l’escola és tan progressiva com tots voldríem, es troba­ran a no tardar pràcticament corregits per l’ataconador o l’esbotzacarrers, i considerats, de Terrassa a la Torrassa, com a ciutadans anacrònics.

Els assenyalaran amb el dit i diran: —Són uns senyors d’aquell temps...

 [La Publicitat, 23-XIl-1932]

LA HISTÒRIA DE BARCELONA A LES ESCOLES

Recordem que un conseller municipal de París va proposar de no donar el nom de cap personatge més o menys destacat a cap carrer de la ciutat fins als deu anys de la seva mort. Aquesta iniciativa va ésser lloada unànimement per la premsa, i els parisencs la van aplau­dir amb la satisfacció de qui sap per experiència com són oblidats fàcilment molts d’aquests personatges, alguns dels quals són estranys del tot a l’esperit de la ciutat i a la seva història.

Recordo que un comentarista deia que a través de la nomenclatura dels carrers cal llegir-hi la història de la ciutat. Ignorar que les ciutats tenen una tradició, llur tra­dició pròpia, venia a dir, és mantenir la sensació irritant d’urbs improvisada per una massa d’arribats de nou pro­cedents dels llocs més diversos. N’hi ha que creuen que la Ciutat és de llur creació. D’una creació recent...

Barcelona, molt més que París, fa aquesta sensació. No puc pas negar que és més justificable que a París. Sobretot, és clar, en referir-nos a Barcelona capital de Catalunya. Una generació oblida fàcilment l’anterior. ¿L’o­blida? La ignora ... El barceloní autèntic, àdhuc el català barcelonitzat, arriba a sentir-se humiliat en la seva llar mateixa. No és una «renovació» de Barcelona, ans una im­provisació espectacular i plebea.

Josep M. de Sagarra, en un bon article aparegut en una publicació madrilenya que ha dedicat un número a Catalunya, es refereix a aquest «anarquisme» latent de la ciutat. ¿Recordeu els versos d’aquest poeta apare­guts fa anys en un almanac de «La Revista», uns dels quals deien: «M’agrada l’horta escanyolida / que de la fàbrica es ressent»? Aquesta imatge tan de suburbi bar­celoní, la podeu modificar per aplicar-la a cada zona de la ciutat, àdhuc la més cèntrica. Pertot l’horta esca­nyolida que es ressent d’aquesta o d’aquella proximitat. Als llocs més inesperats la «tribu» que campa, a ple migdia, a la Plaça de Catalunya, al mig de les Rambles o a les escales dels edificis públics. La grandesa de Barcelona minvada massa sovint per l’escanyoliment i el raquitisme social i urbanístic.

Crec que l’esforç que cal realitzar per a la incorporació dels nostres conciutadans, vells i novells, a llur realitat actual i històrica, això és, el procés d’integració dels residents a Catalunya, cal acompanyar-lo de l’es­forç, per part de Barcelona, de la «barcelonització» dels veïns de la nostra ciutat. Cal integrar-los, encara que sigui per lligams subtils, a la noble tradició de la ciutat. Socialment i urbanísticament cal donar la sensació que Barcelona no és de qui primer hi arriba; que Barcelona és una historia i un projecte, i que milers de ciutadans li reten culte. A moltes d’escoles nòrdiques ensenyen la història de la ciutat on realitzen llur missió pedagògica.

Goso proposar als nostres honorables consellers de Cultura que hom ensenyi a les escoles de Barcelona la historia mil·lenària de la ciutat.

                                                                                                               [La Publicitat, 3-I-1933]

ORGANITZAR EL CAOS

Pot semblar «inactual», com a Nietzsche les seves consideracions. Però l’expressió és precisament de Nietz­sche, en la segona de les seves consideracions inactuals, Els estudis històrics: «Cal organitzar el caos.» (Recor­dem que Joan Crexells, l’enyorat, en converses particu­lars, preveia, com a antídot a l’època en la qual «hom considerarà només les masses» i «l’abandonament com­plet de la personalitat a favor del processus universal», un retorn, meditat, a Nietzsche, al més original de Nietz­sche.)

Cal guardar proporcions, és clar. No estem exposats al perill d’ésser envaïts per la història. Certa joventut, re­tardada en alguns aspectes, és indòcil o indiferent, i ha desaprès. Nietzsche diria que «ha guarit», contra el que ell esperava, però, no han esdevingut encara «ho­mes», no han après encara de conèixer-se ells mateixos. Surten d’un agregat on només aparentaven ésser adults per integrar un agregat novell on els demanen d’abdicar de la individualitat a benefici de l’home col·lectiu. No els esclavitza la història, però els esclavitza el «devenir». No saben ésser ni no-històrics ni suprahistòrics. Blasmen un dogma en nom d’un altre dogma; substitueixen una apologètica per una altra i el sadisme pel masoquisme. No els vaga d’aturar-se un moment en el cós foll vers la incerta clariana per descobrir la llum que porten en ells mateixos. Eren gent de ramat i el ramat enyoren. Can­vien de gos.

Això entre els destacats. Calia dir-ho? Però, els al­tres? La majoria? En descriure Nietzsche el caos en què es van debatre els grecs abans d’organitzar-se, diu que llur cultura era un garbuix de concepcions exòtiques, semí­tiques, egípcies, i llur religió una guerra dels déus de tot l’Orient. Van aprendre, però, d’organitzar el caos, i d’esclaus doblegats sota el pes de tant de tresor van pas­sar a ésser els hereus. El van augmentar, el van fer fruc­tificar, van crear una civilització.

El caos en què es debaten els nostres no és, malaura­dament, cap garbuix de concepcions de formes, sinó de sentiments. La càrrega que els doblega com uns camà­lics no és cap tresor de cultures, sinó un sac de gemecs. Mentre ací i allà intenten d’establir les Ciutats ideals, ací gemeguem i plorem.

Quan la nova generació, la més castigada, que, intel·lectualment i espiritualment, es va formar sota la Dic­tadura de Primo de Rivera, va poder establir contacte amb les realitats patriòtiques i socials, els primers guies que ha acceptat han estat aquells qui ja porten un garbuix indestriable dintre seu, els inendegables. Hem vist entre nosaltres aconseguir els més allargats tiratges tot de publicacions on, en un mateix número, feien l’apolo­gia del Nacionalisme, del Comunisme i de l’Anarquia; on situaven en un mateix pla, per exemple, Prat de la Riba, Marx, Pi i Margall, Bakunin o els més irresponsables arri­bistes; on donaven, amb lletra grossa, les màximes més personals dels nostres pensadors al costat i en equivalència amb les de saberuts desqualificats.

Rica de sentiments, però fosca d’intel·ligència i fluixa de caràcter, a la nova generació ningú no li ha ensenyat encara que per a la convivència sota un règim liberal i democràtic cal, amb el recobrament de la Pàtria, el re­cobrament de cadascun dels ciutadans en llur pròpia consciència i en la consciència de la col·lectivitat.

[La Publicitat, 21-II-1932]