AMB I PER LA LLENGUA

Un tòpic freqüent: «Catalunya, en l’ús integral de la seva llengua, hi perd.» Un altre tòpic: «L’ús de llur idio­ma propi és per als catalans una qüestió sentimental. Contra el sentiment d’un poble no hi ha raó que hi val­gui. Cal, doncs, etc., etc.» El primer d’aquests tòpics l’em­pren, per un igual, catalanòfobs i catalanòfils: el segon és emprat per aquests darrers per a justificar llurs sim­paties envers Catalunya quan després d’haver reconegut la superioritat del castellà sobre el català es complauen a reconèixer la nostra afecció per la llengua pròpia. Tòpics, però, tan rebregat, segons ara es diu, el primer com el segon. Tan infonamentat l’un com l’altre. Contraris a la realitat tots dos. No cal que ens referim al primer, perquè contra seu hi ha trenta anys de literatura excel­·lent o detestable, tant se val, però sempre justificada. És oportú, en canvi, de fixar-nos en el segon, perquè no so­lament se’n valen els enemics de Catalunya per a exterio­ritzar llurs simpaties, ans també nombre excessiu de ca­talans. En la mitja dotzena de mítings on, amb un corat­ge que temem que ens fallarà per sempre més, vam con­córrer en aquestes eleccions, tots els oradors (com han davallat en categoria aquests singulars personatges!) que van creure oportú de referir-se al dret dels catalans a usar en totum la llengua nacional es van valer del tòpic «sentimental». Darrerament, Reparaz pare, en un dels seus bells articles a «Crisol», també s’hi refereix.

Doncs bé: nosaltres, que pertanyem al grup dels que consideren el plet lingüístic com la més cabdal (i la més urgent a resoldre) de les reivindicacions catalanes, hem sacrificat, per la victòria de la llengua, múltiples activi­tats de l’esperit, hem figurat joiosament a l’estol anònim dels soldats de la llengua, hem perdut —i més d’un— ­la nostra carrera literària i àdhuc la professional per la mateixa causa. Però no ho hem fet per cap motivació sentimental.

Per a molts de nosaltres, partidaris de l’ús integral i exclusiu del català, adversaris del bilingüisme en tant que aquest suposa el reconeixement de l’existència d’una llen­gua oficial amb la qual cal alternar i no una simple llen­gua exterior, útil per a l’expansió comercial, el català no és una llengua més bella, ni més dolça, ni més aspra, ni més expressiva, ni més pintoresca, ni més antiga que les altres llengües de la llatinitat. I si té cap d’aquestes vir­tuts o d’aquestes imperfeccions no ho hem fet valer per a legitimar la nostra intransigència. El nostre deler pel recobrament total de llur llengua pels catalans és fisiolò­gic. En reclamem l’ús com un presoner el de les mans o dels peus endogalats, perquè ella i només ella repre­senta íntegrament la nostra llibertat. No ignorem que milers de catalans que cobreixen llur indigència patriò­tica amb himnes i banderetes barrades o tricolors refusen de col·laborar a l’obra del recobrament lingüístic. Llur farsa, però, no tardarà a ésser proclamada.

Qui ama Catalunya, qui ha comprès la vastitud del moviment catalanista (que no és cap instaurador, ara per ara, de política acadèmica decadent com la que propug­na el lerrouxisme a Madrid i aconsellen els rerassagats d’ací, sinó una dinàmica antiacadèmica, una política con­tra la politiqueta, un futurisme republicà contra el pas­satisme republicà d’Estat), ha de rebel·lar-se contra tot intent de mutilació lingüística. Qui dintre Catalunya pro­tegeix la premsa no catalana o qui dins les corporacions, ateneus, sindicats, etc., no defensa fins a la més ardida intransigència l’ús integral del català, manca a un deure elemental i traeix els destins de Catalunya.

Puix que —oh, com interpretà el nostre punt de vista més car!— allò que escriví ahir Diego Ruiz a «L’Opinió» és la més justa de les visions. Barcelona (llegiu Cata­lunya) ha d’ensorrar la unitat d’Espanya i ha d’intentar d’abatre la de Franca. Barcelona és el cap i casal d’un Estat futur els límits del qual desconeixem encara. I la força que l’empeny és, no en tinguem dubte, catalans de tots els estaments, de tots els partits, de totes les contrades, el verb.

[La Publicitat, 4-VII-1931]

AMB L'AI AL COR

Adés ens tractaven com si fóssim uns calçasses: ara ens confonen amb els criolls. ¿Heu llegit la premsa ítalo­-feixista i franco-governamental d’ençà que es proclamà la República catalana a Barcelona i la República espanyola a Madrid? Com deuen patir, Déu meu, a l’hora del desde­juni, els lectors d’aquells diaris! Puix que, és cert: no hi llegireu cap dia una nova optimista procedent de Barce­lona ni de Madrid. En canvi, quins titulars en tractar-se d’un dels problemes que es posen davant la Constitució! Quins adjectius en el text! La premsa ítalo-feixista, és clar, infla el desori per es­parverar els liberals d’Itàlia, pecadors incorregibles, que creuen encara en la possibilitat de veure’s alliberats del Duce. La República espanyola, amb les seves inquietuds, és un «papu» de gran efecte per a fer recular, esporu­guits, a llurs cataus, els demòcrates del país. La premsa franco-governamental alterna les informacions alarmistes amb ponderats consells adreçats als ministres provisio­nals. (És clar que poden dir que de consells hi ha qui en demana: fa poc van visitar els territoris de la Repúbli­ca els dos socialistes francesos prou anomenats aquests dies perquè calgui recordar-ne els noms, que diu si ha­vien estat enviats a cercar, com a tècnics, per algú del Govern, perquè com a tals expressessin llur parer. En aquesta sol·licitació de parer nosaltres no hi érem. Ni els ciutadans de la República. Ha estat un acte pintoresc de provincianisme. Una «falla d’estil» de la República.)

La qüestió posada davant les Constituents que més preocupa la premsa esmentada és, però, la de l’Estatut català. En pocs dies hem vist acusats els catalans d’«ex­cessivament gosats», «pertorbadors inconscients», «repu­blicans inexperts», «separatistes adelerats», i, darrera­ment, d’«escelerats utopistes». Ho han dit així de Milà, de Roma i de París. Ha han repetit diaris de província. ¿Per que, col·legues de Franca i d’Itàlia, viure tot el dia amb l’ai al cor?

Mireu: hi ha una tradició establerta dins la premsa catalano-catalanista segons la qual els canvis polítics que esdevenen als altres paises són recollits o amb una im­parcialitat sense amagatall o amb aquella liberal simpatia amb què, mentre no subverteixin els principis més elementals de la doctrina democràtica, cal considerar els fenòmens que es produeixen sota els nostres ulls en el foll planeta en el qual ens cal de fer la viu-viu tan poques desenes d’anys. El catalanisme, millor, la premsa catala­nista, pot alliçonar, en aquest aspecte, algunes zones del periodisme europeu. Estem segurs que si els fenòmens que s’esdevenen aquests dies a Espanya s’haguessin pro­duït a un altre país d’Europa, la nostra atenció seria oberta a totes les seves fases. I en lloc de comentar «si és possible una República federal» en sentit dubitari, diríem amb el màximum de simpatia que «donen el bell exemple d’instaurar una República federal». En lloc de creure que atorgar la llibertat nacional als nuclis his­tòrics del país és un perill, asseguraríem que és un avan­tatge, etc.

Els nos tres col·legues ítalo-feixistes i franco-governa­mentals prefereixen, ells saben per què!, viure amb l’ai al cor i fer-hi viure llurs pobres lectors.

En canvi, veieu? (en parlarem amb tot detall), l’òr­gan dels grups meridionals que surt a París demana que els occitans s’adrecin a En Macià per a demanar-li que, en estabilitzar-se el català, hom tingui en compte els parlars del migdia. Diu, a la vegada, que Barcelona és la gran ciutat d’Occitània i, oh sorpresa!, que qualsevol habitant del sud de Franca entén més un escrit de «La Nau» o de «La Publicitat» que un de Paul Valéry...

Temps vindrà, per ventura, que l’ai al cor no serà fic­tici.

[La Publicitat, 30-VIII-1931]

VERDAGUER

Fa trenta anys que morí En Verdaguer i vint-i-dos que morí En Maragall. Vuitanta-set anys que nasqué l’autor de Canigó i setanta-un anys que nasqué l’autor del «Cant espiritual». ¿Recorden prou bé les darreres generacions aquests dos noms il·lustres? En el moment que Catalunya, la nostra mare Pàtria, espera, unànime, veure reconeguda la seva personalitat nacional, ¿té prou presents aquests dos noms: Verdaguer, Maragall? Dotzenes de pobles i de viles de Catalunya que han bescanviat els noms més típics de llurs carrers o ravals pels dels darrers provincials exòtics d’anomenada han oblidat un deure elemental: el d’honorar el nom dels catalans veritables, herois de la Renaixença catalana.
Diu Maragall que la glòria de Verdaguer, l’autèntica, consisteix a haver revivat el foc sagrat del verb català en un temps en què «la nostra llengua estava partida en dues: la literària i la dels baixos usos del poble». Fou ell qui, «portant copsada en la seva ànima de poeta tota l’essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica en boca del poble del camp i de la muntanya», establí una sola llengua. Verdaguer fou l’avantguarda dels unificadors literaris.

Discutirem, com diu també En Maragall, la concepció estètica d’En Verdaguer, analitzarem el sentiment de vida que contenen les seves obres, ponderarem la seva eficàcia. Però en ell honorarem el primer Poeta de la nova Catalunya, el primer Restaurador de la llengua literària, un dels primer exaltadors de la Catalunya gran. Al costal del seu tèrbol iberisme, el seu franc catalanisme integral. (¿Recordeu els seus versos «Davant un mapa», que dedica a Marià Aguiló? «Mireu-la bé, mireu-la bé la Reina —Del nostre cor, l’aimada Catalunya: —D’una àliga que arrenca la volada— Sembla tenir l’altívola figura.» ¿Qui pot ajudar, encara avui!, millor que els versos d’En Verdaguer, els versos patriòtics d’En Verdaguer, a recobrar aquests milers de catalans d’avui, perduts no sabem on?

Nosaltres, que, particularment, estimem l’obra d’En Verdaguer en la proporció i en la mesura que exigeix l’honestedat crítica, que no recomanaríem pas el seu mestratge literari sense reserves, exaltem en ell un dels primers restauradors de l’idioma, un dels primers prosistes de la nostra llengua —d’ara i adés— i el nom d’un precursor de l’ideal dels catalans.

[«La Publicitat», 6-III-1932]

«EL POETA ÉS QUI INSPIRA»

Si els ciutadans de Barcelona no estiguessin tan atra­fegats —distrets—, fa temps que haurien fet efectiu llur homenatge a aquests petits cenacles on es conrea el culte a l’esperit, i un dels quals, el dels «Amics de la Poesia», fa molt més pel bon nom de la ciutat que tot un consell de gestors municipals insensibilitzats per llur pròpia inútil gestió.

Els qui tenen la sort de concórrer a les reunions pe­riòdiques dels «Amics de la Poesia» s’han fet càrrec ben sovint de la importància que té per a la causa de la cultura una entitat com l’esmentada, que fa possible reunir entorn d’un poeta uns quants centenars de ciuta­dans per als quals la poesia és encara una realitat pre­sent,

A la reunió de dilluns, com adés quan hi havíem es­coltat Riba, Carner o Paul Valéry, vam tenir la mateixa torta impressió d’alta civilitat. Tot un públic, en bona part femení, envaint —aquest és el mot— una sala per escoltar amb fervor una lectura de bons poemes.

Paul Éluard. més nòrdic que llatí, francès de Chau­martin, la «ville rouge» de prop de París, va comparèi­xer acompanyat d’alguns poetes catalans —Riba, Foix, Garcés, Manent—, i, immediatament, el silenci, un silenci que va durar una hora, va ésser absolut. Devem a la gen­tilesa de Paul Éluard envers «La Publicitat» la publicació del text íntegre del curt parlament amb que va precedir la lectura dels seus poemes:

«El poeta és aquell qui inspira molt més que aquell qui és inspirat. Els poemes tenen sempre grans marges blancs, grans marges de silenci en els quals la memòria ardent es consuma per a recrear un deliri sense passat. Llur principal qualitat és, ho repeteixo, no pas d’invocar, ans d’inspirar. Tants de poemes d’amor sense objecte reuniran un bon dia els amants. Somniem sobre un poe­ma com somniem sobre un ésser. La comprensió, com el desig, com l’odi, és feta de les relacions establertes entre la cosa compresa i les altres compreses o incom­preses.

»La poesia crea mites. Imposa la primavera al cor de la tardor, el gust de les dones rosses entre els braços embrunits. Per al poeta res no és mai del tot absent. Mai no està situat del tot ni en l’espai, ni en el temps. Els millors potser, els únics poetes, són els qui suporten d’ésser traduïts i compresos en totes les llengües i que commouen a través dels segles.

»La poesia és eterna i universal. Exalta tot el que hi ha de sublim en la natura humana, és la deu no corrompuda de la vida. I és, per tal com és la vida que milita sempre contra totes les potències de desolació que sostenen l’agonisme i la bestiesa. Està dotada d’un accent que denota i fa la vida en un món de necessitats prudentment ordenades i d’estirabots remorejants. Tendeix sempre, amb les seves imatges extralúcides, amb les seves imatges clares com l’aigua de roca, a la comprensió perfecta de l’inhabitual i a la seva utilització contra les destrosses d’un “cert” bon seny. Milita insolentment per un règim nou, el de la lògica lligada a la vida, no com una ombra, ans com un astre.»

A continuació Éluard va llegir poemes corresponents a les diverses etapes de la seva producció poètica —de Capitale de la douleur; Mourir de ne pas mourir; L’amour, la poésie; La vie immediate; La rose publique; Facile—, tot intercalant-hi un text de L’immaculée Conception escrit en col·laboració amb André Breton; abans d’acabar va llegir cinc poemes inèdits.

Una ovació que va durar estona va subratllar l’adhesió dels oients. Tot d’admiradors es van acostar al poeta, que anava acompanyat de la seva gentil muller , per a felicitar-lo. I no hi va haver prou temps per a signar tants àlbums com li presentaven les belles admiradores.

                                                                       [«La Publicitat», 22-I-1936]

«LA SOCIETAT SECRETA DELS POETES»

Amb aquests mots L. G. Gros intenta fixar la situació feta a la poesia i als poetes pel món actual. No ho ha escrit en cap revista política, ni en uns quaderns socials, ans en una publicació per a tots solvent: «Cahiers du Sud» (agost 1935). Els seus mots són, exactament, aquests: «les cinc-centes persones aproximades que, a França, s’in­teressen per la poesia contemporània no en fan res d’una nota de revista. Pertanyen ja, poc o molt, a la Societat Secreta dels Poetes i llur adopció és tota feta».

«La Societat Secreta dels Poetes»! Vegeu què vol dir, segons un altre poeta, Edmond Humeau: indiferència de les grans revistes envers la poesia i la crítica de la poe­sia; procés d’un aristocratisme que alguns poetes, per excés o per defecte, acceleren; isolament voluntari i àd­huc: «... pretext invocat, amb el menyspreu de tota co­munió. Els poetes, ¿no són per ventura víctimes d’un sentiment de classes que els isola amb els gossos de luxe?»

És a dir: la indiferència de la crítica per la poesia correspon a la indiferència del públic per la poesia con­temporània. Els poetes, colpits en llur orgull, es refu­gien de nou en les històriques i senyorials torres de vori, on converteixen el desdeny dels altres en distinció aristocràtica tot establint entre ells i l’ampla plebs, la dels financers, botiguers i proletaris, una barrera de classes. Això és: els Poetes i els altres.

Tanmateix reconeix Humeau que els poetes francesos d’avui tenen un auditori ben escàs. El públic no sap res de la poesia actual, i el poeta, davant tanta d’ignorància, cedeix «... davant el luxe nefast de les petites sectes sub­vencionades com Mesures o Minotaure tot acontentant-­se amb bells papers, edicions de preu inassolible i un odiós aristocratisme que els separa de tota comunitat real».

De qui és, però, la culpa? Hi ha, fet i fet, culpa? El poeta ha tendit sempre a conjurar-se amb els qui li són més addictes per a constituir-se en secta. I al moment precís que tothom parla de «comunió», alguns poetes, potser els més sensibles al batre d’ales de les masses, es dessolidaritzen del major nombre d’humans. D’una part.

De l’altra; ni els editors, ni els crítics, ni el públic, no s’acosten als poetes. ¿Per raó d’aquell aristocratisme o a causa de llur propi plebeisme? És allò que els partidaris dels poetes del poble —o per al poble— no indaguen. Puix que bé podria ésser que, el menyspreu fos, en els uns i en els altres, instintivament mutu. (Ens referim, és clar, al grup de poetes a què al·ludeixen Gros i Humeau. Entre els receptors de les veus celestes —o demonía­ques—, entre els poetes efectivament inspirats, tots dos temperaments, el populista i el sectari, tenen represen­tants immortals a totes les literatures. Volem dir que l’allunyament del poble —o llur acostament— no és pro­vocat, sinó instintiu. Qui gaudeix d’ésser ovacionat per la multitud —o de viure en l’espasme del nombre—, qui agonitza només de pensar en la possibilitat d’aconseguir involuntàriament un seguici d’admiradors. És clar: comp­te amb els falsos sectaris!)

Compte amb la demagògia poètica! La Societat Se­creta dels Poetes assenyala, amb la seva existència, el perill.

[La Publicitat, 20-IX-1935]

QUATRE GRANS LLIBRES CATALANS

   Tots els qui segueixen atentament totes les accions i reaccions de la vida catalana s’hauran adonat d’aquest fenomen: la coincidència de la represa de l’ofensiva internacional dels vicaris del sindicalisme llibertari, que acull en les seves organitzacions els més indesitjables dels metecs, paral·lela a l’ofensiva antinacional del lerrouxisme inadaptat i dels blancs alfonsins afemellats, amb la represa del fervor patriota dels catalans lleials a la causa sagrada de Catalunya. Aquesta coincidència és palesa àdhuc en aquelles activitats espirituals menys perceptibles de la massa vel·leïtosa. Així, mentre la grolleria, la incivilitat i la barbàrie exòtica intenten ensenyorir-se de la ciutat, heus ací com, de l’estol de patriotes formats a l’època heroica del catalanisme i educats en les disciplines civils que instaurà l’insubstituït Prat de la Riba, és represa o, si us plau més, continuada, l’ampla, la generosa ofensiva cultural, que és una de les motivacions fonamentals del moviment català.

      D’aquesta ofensiva, en poc temps n’hem vist exemples magnífics: diaris nous en català, revistes, llibres, cursos, conferències, tot un conjunt d’activitats que no tenen encara llur expressió política adequada, però que, lentament, fervorosament, heroicament, preparen l’hora de la Revolució Catalanista a la qual hem fet al·lusió temps enrera en aquestes planes. La gran Revolució que ha d’ofegar totes les altres petites revolucions per tal com serà integral: la de la Pàtria, per un aixecament en massa dels catalans; la de l’Ordre, en el sentit d’una estructuració jeràrquica d’una democràcia civil profundament nacional; la de la Disciplina, en oposició a tots els corrents bàrbars amb què la immigració incontrolada ha sacsejat, i sacseja! (fins quan?), Catalunya.

     No sabríem amagar que la nostra emoció patriòtica és mol més forta en adonar-nos que l’esperit de continuïtat és encara present en els millors que no en conèixer el resultat d’unes eleccions; que preferim una conquesta del català, per petita que sigui, a un vot; un llibre en català, a un conseller municipal que no sigui en tots els seus actes públics un soldat de la nostra revolució. Aquesta emoció l’hem sentida, i molt forta, en rebre com a subscriptors, i d’un plegat, quatre volums nous d’«Els Nostres Clàssics», això és, dels clàssics catalans. No pas com a bibliòfils, ni tan solament com a lectors. Ans com a adeptes de la causa nacional. Puix que aquesta bella ofensiva bibliogràfica suposa: a) un editor amb fe; b) un grup benemèrit de subscriptors que no claudica i, per tant, amb fe; c) unes possibilitats editorials davant un públic lent a comprendre les fretures urgents de la Pàtria, un nucli del qual, però, tan reduït com vulgueu, conserva i aviva la nostra fe. Només un patriota, català nacional, pot comprendre el que representa per a la causa de la llibertat i de la grandesa de Catalunya la tasca dura d’aquests altres patriotes, catalans nacionals, que, a l’hora mateixa que la multitud inconscient i els polítics hàbils juguem a una cosa tan indefinible com és a «blancs» i a «negres», treballen, incansables, per la causa de l’esperit, que és la que ha de redimir-nos a tots. Aquests editors, aquests erudits, aquests escriptors que, allunyats del brogit estèril i per damunt de la pugna fratricida entre estats d’un mateix exèrcit, editen, treballen i estudien per Catalunya, per la causa de la seva cultura i per l’esplendor i expandiment de la nostra llengua gloriosa, i assenyalen la presència de la Pàtria amb un fervor que forçosament desarmarà, a no trigar, el botifler pervers i el bàrbar inadaptat...

                                                                                                                       [La Publicitat, 5-XII-1933]

«QUÈ ES EL SURREALISME?»

Ahir al vespre, a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, Paul Éluard va donar la seva conferència, ja anunciada, sobre Surrealisme. Éluard, amb molta de claredat, rectificà, sense per ventura proposar-s’ho, l’error dels qui han vol­gut donar a aquest moviment una interpretació exclusi­vament literària i artística. No pas que no afirmés, com un dels seus trets primers, el de la Poesia, sinó perquè, amb raonaments que no admeten doble interpretació, mostrà el lligam del Surrealisme amb les forces subversives —les forces del mal, en tant que per mal hom entén el bé i el bell burgès—, amb la idea revolucionària que mou el proletariat.

Amb textos de Breton, que Éluard accepta, va dir que no refusaven, els surrealistes, «el pes magnífic i aclaparador de la cultura», sinó que el prenien amb el fi de guiar-lo contra la societat capitalista. El surrealisme, que segons Éluard és un estat d’esperit i un instrument de coneixença, lliga la seva sort a la causa de l’allibera­ment de l’home, representada, sempre segons ell, pel proletariat revolucionari. No pas que acceptin la submis­sió de l’art i de la poesia a la política proletària, sinó que en realitzar el surrealisme la seva revolució en art i en literatura contribueix, amb els seus mitjans propis, a aquella subversió que ha de fer recobrar, segons ells, ín­tegres els drets de cadascú amb l’emancipació col·lectiva.

En al·ludir als qui acusen d’esnobs els qui han preferit el Picasso surrealista en la tria de pintures exposades ac­tualment a Barcelona, els compara als qui perseguien Voltaire, Rousseau, Sade, etc., tot confirmant la perma­nència del «surrealisme» que d’Heràclit a Miró i a Dalí passant per Llull s’ha manifestat diversament. Remarca la surrealitat d’alguns artistes catalans i es fixa en l’ar­quitectura de Gaudí —Sagrada Família i casa Milà—, que ell considera d’un surrealisme integral.

En una al·locució emotiva als «camarades» exposa la seva fe en un sol mot: Fraternització. Cita l’exemple seu i de Max Ernst, el surrealista alemany, que es combate­ren, ignorant-se, de trinxera a trinxera, ell com a soldat d’infanteria i Ernst com a artiller, i que ara van junts en la lluita contra el que ell considera llur enemic comú: el Capitalisme amb els seus aliats, Pàtria, Família i Religió.

La conferència, que sobtà els qui ignoraven l’adhesió al comunisme del Surrealisme que segueix les directives de Breton, fou il·lustrada amb nombroses diapositives de Duchamp, Picasso, Dalí, Miró, Ernst, Magritte, Arp, etc.

Si tenim present que el comunisme oficial defensa el realisme socialista, en art i en literatura, que és la negació mateixa del Surrealisme, plàstic i poètic, és possible imaginar que la subtil disquisició de Paul Éluard, exquisida dicció i clar de concepte, no satisféu del tot ni molts comunistes artísticament de gust «burgès», ni els aficionats al Surrealisme, molts d’ells ben conservadors socialment.

Fou molt aplaudit, i l’arquitecte J. L. Sert en donà, en català, la traducció.

                                   [La Publicitat, 24-I-1936]